ESPECIAL PIRINEOS-LUZ-SAINT-SAUVEUR

Viernes: Barcelona-Luz Saint-Sauveur 6 horas

Sábado: Huatacam, Tourmalet (opcional Luz Ardiden) (156 km. – 4.100 m. o 126 km. – 3.100 sin Luz Ardiden)

Domingo: Circo de Troumouse. O Tourmalet por variante Fignon (56 km. – 1.500 m.)

Crónica de Sebas: La noche anterior!!! 

No sé si habéis oído esta noche a las bicis debatir acaloradamente, pero desde nuestra habitación se oía todo perfectamente.
Ahora están todas modositas, pero las puñaladas esta noche volaban de una forma que no se recuerda.
Esto es lo que les hemos oído decir (y seguro que se nos olvida algo) cuando por fin llegó la Ridley gris, después de haberse pasado media noche entre vacas y ovejas, hasta conseguir llegar a Luz Saint Sauveur.

Tras unos saludos corteses, se notaba algo de tensión en el ambiente y la S-Works SL4 Roubaix empezó diciendo:
¡No tenéis nada que hacer! Mi jefe es una computadora y llevamos este año más de 8.000 km con puertos de todos los colores.
Llegaremos al final de la etapa pletóricos y tú, tú, tú y tú estaréis ya desfondadas a mitad del Tourmalet.

Pero, en cuanto acabó de hablar, saltaron la Méndiz eléctrica y Coluer electrificada para decir:
Tenéis suerte de no haberos encontrado con nuestro jefe hace unos años. No se le resistió ningún puerto de Europa. No le hubierais aguantado ni medio “col”. Haceros a la idea de que ha venido Induráin a haceros compañía. Esa sería la diferencia con vosotras.

Se hizo un breve silencio y entonces la Massi negra contestó:
Mi jefe está muy loco. A mi me tiene hartita de tanto Forat – Tibi – Forat – Ventosa – Creu d’Olorda… pero lo cierto es que se ha puesto fuerte este año y, como no tiene medida, se lo tomará ¡a muerte!
Vuestra única salvación es que tenga alguna rampa como en año pasado en el Portalet. Pero no creo, se ha puesto ciego a magnesio esta noche.

La Massi blanca, en cuanto acabó su hermana, dijo amenazante:
¡Anda que le hubierais aguantado a mi jefe si no tiene la mala caída del día del Rat Penat! Y aún así lo tenéis muy negro, porque ha entrenado con la precisión de un cirujano estas últimas semanas.
Y ya sabéis que no hay nadie tan completo como él: Fantástico en llano, subida y bajada. Que no os pase nada!!

El ambiente se podía cortar, y entonces la Trek Domane roja empezó a decir:
¡Pues mi jefe está cada día más fuerte! Y a varias de vosotras ya os dio “para el pelo” en el Stage de Induráin de 2017.
El que os ha ganado una vez con tanta claridad siempre os tendrá comida la moral; en cuanto asomemos la rueda a vuestro lado os vais a poner a temblar.
Yo estoy muy tranquila. Va a ser una exhibición.

Entonces, la Merida mantuvo el nivel de tensión diciendo:
¡Mi jefe es incombustible! ¡Nadie le ha visto nunca rendirse! Os veo confiadas en los primeros puertos y luego arrastrándoos al final de la etapa, como ya ha pasado otras veces. Vamos a ganar por “cerebro + bielas”, vosotras sólo tenéis de lo segundo.

En esas saltó la Trek Emonda SL6 Disk negra, muy a lo Al Pacino, para decir:
Mi jefe me ha dicho que lo de mañana son unos falsos llanos. Y si él lo dice, es verdad. Y en cuanto pasemos de los 100 km estáis todas derrotadas y nos vamos a imponer con un poderío que hará historia.
Recordad la exhibición de Andorra de hace dos años en el último puerto. Voy a tener que miraros a todas por el retrovisor.

La Mendiz, campeona del 2022, no se pudo contener más y dijo:
Pues mi jefe es el campeón, con eso os lo digo todo. Ha simulado que tenía unos problemillas físicos las últimas semanas, para que os confiéis.
Pero me ha dicho que vamos a subir a plato estos puertos como ya hizo en La Llacuna.
Y además se ha tomado un “extra de magnesio” en la cena.  JAJAJA. ¡No tenéis nada que hacer!

Y eso hizo que la Canela Trek blanca dijera amenazante:
Mi jefe está tan en forma que no os lo podéis ni imaginar. ¡A ver! ¿Quién de vosotras lleva 3 años seguidos haciendo deporte todos los días (y muchos días más de una vez)? ¡Nadie!
Ayer me decía que para calentar vamos a subir un Luz Ardiden (pasando por Sant Climent) antes de que vosotras os despertéis por la mañana.

La serena Look vio que había llegado el momento de poner las cosas en su sitio:
Me dan risa todas las tonterías que decís… ¿Quién tiene aquí más experiencia?
Mi jefe se ha subido todos estos puertos docenas de veces: en persona, virtualmente, en holograma, se los conoce como nadie.
Es un señor y a veces dice que ya no corre como antes y tal, pero es sólo para daros unos minutitos de gloria, porque vosotras vais muy escasitas.

La Felt, que había estado callada y escuchante, no se pudo contener:
Jajajaja. ¡Que ilusas! Sabéis que mi jefe es un portento. Que muchas veces nos preguntan si yo soy eléctrica, por la velocidad que llevamos en los puertos.
¡Y no solo eso! Este año hemos decidido salir de Strava porque era una locura de felicitacions y kudos. O sea, que este año además nadie conoce nuestras armas, ¡¡vamos a barrer!!

Y la que faltaba, la Ridley gris, nueva en el grupo, se soltó también el pelo:
Pues mi jefe acaba de llegar, pero veo que todo el mundo palidece a su paso, cuando le ven subir puertos enormes con plato y dando palique a los compañeros como si estuviera en el sofá de casa. Por el poco tiempo que hace que os conozco, creo que os tendréis que conformar con el segundo puesto. Tampoco está mal…

El enfrentamiento de esta noche pasada ha sido memorable… luego ha llegado la batalla en la carretera.

Crónica de Jordi Inglés: Sábado

Resum en 4 paraules : SUPER GRUP i MILLOR IMPOSSIBLE
 
Podem dir en paraules de tots, que apart de la duresa, que ja sabíem el que ens venia, ha estat una de les millors especials d’estiu fetes amb el Grup A. 
Com sempre molt ben organitzat per el nostre estimat Paco, amb tota l’implicació que comporta el muntar una Especial d’Estiu d’aquestes característiques: buscar i gestionar els apartaments, crear la ruta a fer, gestionar els temps i organitzar les compres per els àpats. En resum, un munt de temps que perd i que dedica personalment i del que finalment en gaudim tots.
Centrant-nos ja, en la ruta de l’Especial, ruta del que per part meva li tenia molt respecte, i crec que per el reste de la majoria també, ningú havia acumulat més de 4.000 m. de desnivell acumulat en una sola sortida. Es veritat que teníem tot el dia i podíem anar fent, però estar més de 11 hores en bici, al final es fa una mica llarg. Segons el meu Garmin van ser 11:35′ de temps total i 9:15′ en moviment. A qualsevol que li expliquis, ja et respon que estàs malalt, per no dir altres paraules.
Dissabte a les 7:00 diana per esmorzar, s’aixeca el dia, espectacular, sense núvols i amb molt bona temperatura. Molt diferent, per sort, de la tarda-nit de divendres, en la que Luz Saint-Sauveur ens va rebre amb una tempesta impressionant en la que no les teníem totes per sortir el dissabte.
Ens trobem tots per esmorzar i carregar forces. Carreguem bidons, barretes, gels, estris, roba (paravents si, no, manguitos si, no) i a les 8:00 es posem en marxa. Tranquil·lament ens dirigim a la sortida de Luz Saint-Sauveur per anar escalfant i dirigir-nos cap el primer port del dia, Hautacam. Baixant per la carretera es produeix la primera i, podríem dir, única incidència de tota la ruta. Incidència que desprès molts de nosaltres la varem agrair, ho sento Xavi.
El Xavi no va abrigar a la nit la seva bici elèctrica i li va agafar fred. La bateria no li anava i va tindre de tornar a l’apartament. Va aprofitar a agafar la seva furgo, carregar-la d’aigua, plàtans, embotits, Coca-Cola, etc. i fer la ruta pel seu compte i esperar-nos a dalt el Tourmalet. 
No saps Xavi lo agraïts que estàvem quan anàvem arribant a dalt !!
Arribats a Ayros-Arbouix reagrupem per iniciar el port d’Hautacam, 13,6 km a una mitja de 7,8%. Cadascú fa la seva pujada al seu ritme, en el meu cas, de forma tranquil·la tenint en compte el que ens queda de dia. Els escaladors, com sempre, s’escapen i algú que s’ho agafa amb moltíssimes ganes, que desprès al llarg del dia ho acabarà pagant. 
Pujada amb bona temperatura, fresca ja que es força frondosa i a dalt reagrupament del grup amb les fotografies particulars i de grup per el record. Diríem que el que s’ho va agafar amb tantes ganes, es va passar de frenada i va continuar pujant. Volia passar dels 4.000 m acumulats fos com fos.
Baixada ràpida, reagrupament. Ja amb 46 km. Ara ens toca ruta tranquil·la d’uns 40 km (parte por una ciclovia completamente independiente de la carretera) per anar a Campan i començar l’inici del segon port del dia i el més respectuós, el Tourmalet per la seva vessant de La Mongie. Reagrupament a Ste. Marie de Campan per menjar, veure i carregar aigua a la seva coneguda font. A partir d’ara, els números ja comencem a espantar: distancia de 17,2 km. amb un desnivell de 1.268 m, alçada de 2.115 m i una pendent mitjana del 7,37 %, i coeficient de 315 (no sé si és molt o poc, diria que molt).
Iniciem la pujada cap a les 13:45 amb una temperatura ja important, superior als 30º a partir de La Mongie. La majoria s’agafa la pujada al seu ritme, com sempre els escaladors davant, Sebas i Manel. En el meu cas la pujada es de 2:11′, gestionant els últims kilòmetres per evitar la deshidratació i començant a notar la fatiga. 
La majoria de ports de França estant molt ben indicats, assenyalant l’alçada a on et trobes sobre la final, la distància i la mitja % de cada kilòmetre. No sé si això es bo o no. Al principi il·lusiona, al final del Tourmalet, no. Els últims 3 no baixen del 9,5 %, o al menys aixó veia. I a més, vigilant que les ovelles no et tirin per terra, ja portes prou feina que a sobre has d’estar pendent d’aquests animalons. 
Reagrupament, fotos particulars, amb els companys de grup, etc. En aquest moments hi ha més gent a dalt el Tourmalet que a La Rambla. 
El Xavi ens espera amb la taula posada, la nevera, les Coca-Coles, i tot el que a pujat. No saps com ho varem gaudir !!!
Dins la furgo descansant l’heroi del dia, el Josep Maria. Ha fet el Tourmalet al seu ritme venint de Luz Saint-Sauveur. No sé que pren, ni que fa per estar així amb la seva edat. Encara a dia d’avui no ho entenc, realment, Josep Maria, lo teu hem supera. Ets un exemple per tots de nosaltres. La veritat, es que no tinc paraules.
Desprès del reagrupament, baixada ràpida cap a Luz Saint-Sauveur i aquí alguns ja comencen a tindre els efectes de l’alçada i el cansament acumulat, i sobretot el calor. Arribant a Luz, a les 17:00 de la tarda, algú encara es planteja pujar Luz Ardiden, ei !! es va dir que era opcional !!!
Doncs no, 9 sonats decidim pujar Luz Ardiden per acabar la ruta complerta. Felicitats nois !!!
Va ser una pujada realment de grup, un per l’altre ens vàrem animar per aconseguir fer-la.
Algú se li va enganxar més que altres i nomès pensava en bars, potser recordeu algú d’Hautacam que ho va agafar amb massa ímpetu? 
A dalt, la tarda ja es tancava, fotos de rigor, records i baixada ràpida per arribar a Luz.
Felicitats nois !!! i noies !!!. Les filles del Sebas també tenen molt merit. Vindre amb una colla d’avis “cebolletas” i aguantar-los té molt de merit. Sort que el seu pare les té molt ensenyades. 
I encara van tindre temps de fer-nos un brownie !!!
Dutxes, relaxament i unes fabuloses pizzes per sopar. Detall del Josep Maria, moltíssimes gràcies !!! No saps com van entrar !! 
Fantàstic cap de setmana ciclista amb una companyia immillorable, uns apartaments fabulosos i un temps que ens ha acompanyat perfectament
Nois, sou uns craks !!! Són experiències que explicarem i recordarem !!!

Crónica de Josep María: Domingo. CIRQUE DE LA TROUMOUSE (09-07-2023)

Aquestes Especials d’estiu del Grup A son uns verdaders tests de forma física, que permet saber si la preparació de la temporada ha sigut adequada. Es a dir un espècie d’examen de competència.

La programació del primer dia, amb Houtacam, Tourmalet i Luz Ardiden, després de passar per Lourdes tot i demanant la necessària ajuda sobrenatural, te el mateix disseny que una etapa del “Tour de France” de professionals, òbviament sense exigències de velocitat ni vencedors i vençuts.

La segona part de la “Especial”, el segon dia, cal entendre’l com a “descanso activo”. Total, menys de 55 quilòmetres i un desnivell de nomes 1400 m.

El Circ de Troumouse (és pronuncia “Trumús”) forma part del Pirineu Central i es considera el començ d’una vall glaciar, es a dir molt ample i arrodonida a la zona de la vall per l’efecte mecànic del gel que anava erosionant les pedres i arrastrant-les cap a zones mes baixes. Aquest circ és molt ample i te quatre quilòmetres de diàmetre. La base es situa en uns 2200 m. i les muntanyes que l’envolten tenen entre 2800 i 3100 m d’alçada. Encara ara, a l’estiu, hi sol haver congestes de neu.  La carena del circ forma frontera amb l’Aragó.

Aquesta pujada havia quedat pendent de una altre sortida Especial d’estiu i estava planificada, aquesta vegada, com a “descanso activo”. De fet, el Circ de Toumouse era un “objectiu pendent” de la vegada que havíem fet una especial per aquests paratges. A les hores, vam tenir molt mal temps. El dia que hi havia planificat fer Boucharó i Troumouse, baixant Bouxaró, va caure un xàfec de tal intensitat, que vam haver de canviar els plans i vam tornar directament al xalet a on estàvem allotjats. Durant la baixada, en plena puja torrencial, vam tenir de parar en un bar junt a la carretera entrant a Gèdre.  Estàvem xops i congelats. Devíem tenir molt mal aspecte, dons tan els clients i com els que servien es van desviure per atendre’ns i oferir-nos paper per eixugar-nos i begudes calentes.

A pesar de que El Circ de la Troumouse representava un deute per la institució (Grup A), Sebas, molt “fan” del Tourmalet  va insistir una mica en canviar-ho per el Tourmalet, adduint, que al matí, baixant del Tourmalet, no havia acabat de veure be la vessant des de “Luz”. Per això va fer algun tímid intent de canviar Troumouse per Tourmalet (via Fignon, esclar). De totes maneres, no va acabar de tenir quòrum. Nomes Manel, que, després de barallar-se i superar amb èxit la “transhumància” i el Portalet el dia avants a la nit, li devia quedar un no se què  a l’ànima i va decidir que l’aventura no s’havia acabat i que la seva “recuperació activa particular” (independent del grup) podria incloure el Tourmalet, avants de Troumouse.

Des de Luz Saint Saveur la distancia al Circ de Tromouse,  és de 27,2 Km amb un desnivell de 1404 m. tot passant per Gèdre. El primer tram, fins l’encreuament amb la carretera de La Troumouse, te 11,5 Km,  és suau amb pujades i zones quasi planeres. Les pendents mai arriben al 5%. Una mica avants d’arribar a Gavarnie, cal torçar a l’esquerra per anar al Circ de Troumouse

Excepte Manel que va fer muntanyes avants de començar el “descanso activo”, els demes ens vam citar per esmorzar a les 7 i la majoria va sortir a les 8 del mati i va anar directa al Pont de “Napo” (leon) a on es va poder admirar la profund congost que té e riu Gavarnie en aquell sector a on fins i tot s’hi fa “puenting” i escalada en els espadats dels marges. Tot pujant per la vall, es va  poder admirar el curs del riu Gavarnie, que portava molta aigua i feia molt brogit. La pujada, primer fins a Gèdre , i després fins el encreuament amb la carretera de La Troumouse va ser tranquil·la. Josep Maria, que el dia anterior no s’havia trobat be, després de pujar al Tourmalet, semblava recuperat però va considerar que calia anar a la seva marxa. Així, a les pujades cedia una mica i recuperava quan era mes planer. Una mica avants de Gèdre, Paco va dir a Jordi que li fes companya, dons tenia interès en que el grup anés junt fins a la desviació de Toumouse.

El segon grup va sortir una mica mes tard de Luz. El primer grup, en arribar a la carretera de Troumouse (a les hores ja no hi havia possibilitat de pèrdua), amb una pendent mes intensa, va decidir que cada un anés al seu ritme. La majoria va anar pujant amb grup fins a dalt.

El primer tros de la carretera a la Troumouse, te una pendent mes seriosa a pesar de que també hi han escalons. Les mitjanes son de 7% alternant amb algunes del 5%. Fins i tot ,el quilòmetre 18 nomes té una pendent del 2%. Fins el quilòmetre 19 la carretera va per la vall del riu Heas i te un trajecte relativament recte, travessant el riu un parell de vegades.

Josep Maria que no sabia amb precisió si s’havia recuperat des del punt de vista muscular, va decidir fer la “recuperació activa” sense forçar i “anava fent” sense especials problemes.  Així els primers del segon grup van passar-lo.

Superada la zona de mig pla entre els quilòmetres 17 i 19,5 van arribar al seu nivell Ángel i Pitu i van anar un tros plegats.  Josep M va comentar que possiblement no arribaria a dalt de tot. De totes maneres anava tirant, fins i tot en el tros de llacets a on es puja a la capçalera del circ lo que fa que la carretera s’enfili en forma de llacets amb pendents del 11 i 12%  (entre els quilòmetres 19 i 23). En aquest tram les pendents mitges estan per sobre de 8%. Allà Josep M i Pitu i Àngel es van perdre de vista.

Josep M pensava, inicialment, que podria arribar a fer un desnivell de 1100 m., però en arribar-hi veié que no n’hi havia per tant i que podia seguir. Així va arribar al “Pla de Pastura” on hi ha un bar i s’acaba la carretera per els vehicles a motor no autoritzats. Des de allà  es veia clarament que lo que seguia era una pujada important.

Per accedir a la carretera final, nomes accessible a les bicis i a un tren turístic arrastrat per un tractor, calia passar una barrera i un tros amb ciment, que separava físicament les dues carreteres.

Josep Maria ja la recordava de una excussió anterior com a una zona dura, però no tenia clar ni el desnivell ni la longitud. De totes maneres va decidir tirar endavant considerant que  encara tenia forces. Aquest últim tram tenia 3,4 quilòmetres i un desnivell de 260 m. amb pendents mitjanes de 7,2-9,0 i 9,4% per arribar a 2087 m.

Cal pensar que Pitu i Ángel el devien veure que hi accedia, perquè, quan van arribar a dalt ho van comunicar al grup, que ja estava a punt de baixar. Així, el grup va esperar que arribes l’últim, i van comunicar als que estaven per allà que un iaio estava pujant. En arribar tothom el va felicitar efusivament. 

Deu ser que el fet de posar a davant de l’edat la xifra de un “8” deu tenir un efecte de especial consideració. Ja és veritat que no és massa freqüent que la gent que té aquesta edat faci, lo que la gent “normal” pot etiquetar de “bestieses”. A pesar de que, poder fer aquestes “coses”, es evident que nomes està a la bast de una petit percentatge de les persones que arriben a aquesta edat, que sol comportar moltes limitacions, entre elles esforços físics de intensitat. De totes maneres ningú considera que cal limitar la activitat intel·lectual; perquè caldria limitar la activitat física, si algú la practica de forma continuada y la pot fer? Es evident que cal tenir un control de on es pot arribar i ser conscient de que hi ha certes limitacions que cal anar conscienciant de forma progressiva. De fet,  el estat físic i el rendiment és un dels elements que evidencien que et fas gran i és molt mes auto-controlable que altres mancances que inexorablement es van produint amb la edat.

Tot seguit es va iniciar la baixada. Inicialment va tenir de ser molt curosa, dons el pis era irregular. Passada la zona de llacets, el asfalt ja era una mica millor i la velocitat podia augmentar. A mes, hi havia poques voltes tancades. A partir del encreuament amb la carretera de Gavarnie a Luz el pis, excel·lent, va permetre baixar sense limitació.  La única limitació era la potencia de cames i la cadència. Aquí, Sebas va demostrat que batia tots els records. En tres quilòmetres ens và agafar molta distancia, a Josep M i Ángel  a pesar de que, inicialment anàvem darrera seu i fèiem tot el que podíem.

Tots vam arribar als xalets, vam endreçar la roba i els útils de cuina, es va posar en marxa el rentavaixelles, vam carregar els cotxes i, despès de aconseguir tornar les claus i agrair a la organització la possibilitat de allargar una mica l’estada, vam començar a tornar, per diferents trajectes. De totes maneres, els trajectes no van ser tan complicats, com el que havia utilitzar Manel per arribar el vespre del divendres. Es clar, que, indubtablement, ell devia tenir molt de interès en poder-nos explicar com funcionava això de la Transhumància, que no acabàvem de saber que encara estava vigent i de forma semblant com funcionava fa dos segles, amb trasllat, no sols del bestiar, sinó també de famílies enteres.

Encara que inicialment teníem de haver deixat els magnífics apartaments que finalment va trobar Paco, a les 10 del matí, també Paco va aconseguir que l’hora fos a la una de la tarda, horari que permetia fer el trajecte de la “recuperación activa” sense massa presses, poder-se dutxar i tornar a casa (quasi 500 Km passessis per on passessis).

Uns dies excel·lents amb bona col·laboració i companyonia i gaudint d’un temps excel·lent.

Alguna de les vistes es irrepetible.

9 comments to ESPECIAL PIRINEOS-LUZ-SAINT-SAUVEUR

  • Javier Romero

    Los nervios afloran al llegar la especial. La incertidumbre es la culpable. Ignoras si estas preparado al completo para afrontar el reto y menos mal que la ilusion se torna una compañera fiel. Después de estas crónicas tan completas sólo cabe añadir algunas experiencias personales y lo haré en forma de ideas sueltas para que cada cual las conecte según las suyas: lluvia torrencial, arco iris en la cima del Tourmalet en el viaje de ida; pasta y platanos que no falten, transhumancia, ronquidos, cumplimiento de timing, fotos, bateria sin funcionamiento, dosificación, imágenes,belleza, esfuerzo, agua, pipi, calor, refrigeración, más calor, más esfuerzo, rampas del 9,5 de media y no solo en la carretera, avituallamiento divino, unión, atrevimiento o inconsciencia, ahora ya fatiga intensa ( viendo encima una platónica piscina) emoción, browni, convivencia, terracita, bromas, recuperación, circo de aventuras, vivencia, pertenencia a un gran grupo de personas con las que me une la afición de pedalear, comida frustrada (no para todos) a la vuelta, ganas de llegar, agradecimientos…Tardaré algun dia más en ordenar mental y emocionalmente el especial fin de semana. En definitiva… sentirse vivo!!

  • Pitu

    La etapa Reina:

    Bona nit familia, si familia, perque quan formas part d’un equip com aquest ets un més de la familia.

    Ja sabeu que jo m’expreso millor en català, però ho fare en aquell idioma que escoltàvem de petits per la radio, on seguiem aquelles èpiques batalles a unes muntanyes majestuoses, on uns valents aconseguien gestes increibles.

    “Llego el día de la concentración antes de la etapa reina, la que te da miedo, la que te da respeto, la que te ha hecho llegar allí en unas condiciones perfectas… para afrontar otra batalla ante tal majestuoso escenario, las montañas mas duras jamas descritas y temidas, acompañado por tu equipo, los que se van, con los que vas, con los que se quedan, pero siempre siempre, con tu equipo.

    La noche anterior son nervios, nunca las tenemos todas, aunque sabemos de sobras que llegaremos, comentarios de rampas, dientes, piñones, platos una jerga que solo conocen los afortunados que juegan a ser ciclistas…preparativos de material, el que comer, el que beber, el que vestir…lo fácil es que te lo lleven como aquellos que corren el Tour, lo bonito es currartelo como hacemos nosotros.

    Y llegó la hora, depósitos llenos, bidones de energía, motores engrasados para afrontar la dura jornada que se avecina, rodeado de tu equipo que sabes que nunca te defraudara.
    La primera batalla es dura , se hace larga pero la ganas casi sin gastar, porque ya eres perro viejo curtido en mil batallas como esta y conoces muy bien tu papel, hay que estar siempre hasta el ultimo momento, por ti, por los que tienes al lado en definitiva por tu equipo por tu familia. Y si, la ganamos! Entre risas, abrazos y brindis isotónicos, nos dirigimos juntos hacia lo que sera la batalla mas dura y temida luchar contra el coloso que habita alli arriba pasados los 2000 metros.
    Y aquí es donde los grandes que juegan en otra liga hacen una avanzadilla, sino nos los encontramos por el camino es que todo va bien, en este caso algun grande se ve doblegado por el coloso y eso hace que los demas hagamos un esfuerzo extra para llegar hasta el y cuidarlo, preguntarle y tirar hacia arriba… hay que doblegar al coloso, por el camino te encuentras a quienes lo han dado todo y estan reventados, recuperandose de tal paliza…y sigues y sigues porque estas situaciones y estos escenarios tambien te hacen sentir a ti como uno de los grandes! Y si ganamos otra batalla cuando en la cima estamos todos recogidos y vemos llegar al ultimo, con la cara desencajada, con dolores en musculos que el mismo no sabia ni que existian…pero con aquella cara tambien de que lo conseguimos!
    Ahora toca celebrar, comer, beber y descansar para lo que sera la ultima conquista del dia, con ello finalizara la etapa reina.
    Y aquí solo unos elegidos, los mas insensatos, los mas atrevidos, los mas duros o los mas calculadores son que los afrontaran el ultimo baile, despues de arriesgar en una bajada infinita y zigzagueante que te hace sentir como aquellos poderosos caballeros que hablan las gestas de aquellos tours epicos, donde tambien se ganabann bajando.
    La ultima batalla depende de quien tienes al lado, se te puede hacer eterna pero acompañado, se hace mas benevola, es alli cuando juega mas la cabeza que las piernas, pero la confianza de que todos somos uno, nos da la moral para ganar la ultima escaramuza y conquistar aquel territorio que tanto miedo nis daba, es lo que tiene el trabajo de equipo, porque el ciclismo es eso, trabajo de equipo… me llevas, te subo, te espero, nos vamos… el que se piense que solo se vale, lo tiene claro, hemos vvisto caer al mas fuerte, al mas rapido, al mas astuto.
    Y tras canticos de victoria, retratos para la posteridad, abrazos de complicidad y estrechadas de mano de agradecimiento, volvemos a casa a recuperar porque mañana mas!!

    Eso si, hoy hemos doblegado a la reina!!!

  • Xodena

    Realment era una especial que esperava en candeletes, per motius personals ha estat una setmana molt complicada i necesitava l’aire fresc d’un esdeveniment d’aquest tipus.
    Per mi aquest tipus de sortida tenen un alicient adicional, son sol fem carreteres noves, i veiem paisatges que no veiem normalment per les rodalies de Barcelona, si no que a més convivim un parell de dies un grup de gent completament dispar amb un fil conductor que es la bicicleta i la passió per tot el que l’envolta. Aquest muntatge de chalet es perfecte per facilitar aquesta convivència que fa que aquelles persones amb qui has estat no sol siguin una marca i model de bicicleta, si no a més algú amb qui has associat una imatge, un gest, un moment, un comentari, i que t’ajudarà a recordar-lo per sempre més.
    Moltes especials que he fet amb llebrers, on s’havia establert aquest vincle (recordo especialment l’any de Bormio que es va fer un caliu brutal), i enguany amb el grup A ha hagut una colla extraordinària, d’aquelles que saps que mai et quedes penjat, que sempre tens una roda o una paraula amiga que s’ofereix quan més un necesites. Com es diu en aquests casos: “ves sol si vols arribar més ràpid, ves acompanyat si vols arribar més lluny”. I crec fermament que es un valor que al grup en particular i la grupa en general es dona.
    No fa falta explicar detalls de la sortida, ja que ja s’ha explicat tot, si un parell de detalls: per una banda el moment de fallada de bateria que semblava que tot s’anava en orris, els moments de incertesa posteriors intentant pensar ràpid però sense passos en fals, i evitant sobre tot el catastrofisme buscant el vessant més lògic i òptim, sobre la millor solució que s’ha donat, i que a tiro passat inclús ha estat millor que fer tota la volta, ja que igualment he pogut gaudir de la companyia de Josep Maria Bordas des de Campan fins les parts més dures del Tourmalet on sempre hem estat prop un de l’altre, no he hagut de patir de quedar-me sense bateria fent la volta, i a més ha servit per facilitar l’arribada del grup en un moment incómode amb tanta calor. Això si, he de dir que en aquests moments de incertesa vaig estar apunt de deixar-me les sabatilles al apartament (ja havia arrencat amb el cotxe quan vaig caure fent un repàs mental de que no les portava i va ser ràpid fer la volta per agafar-les). I per altre banda ha estat molt be els moments que hem xerrat plegats amb Josep Maria pujant de camí Sant Marie Campan i fins la part dura del Tourmalet, amb conversa molt agradable i didáctica.
    Per la gent com el Sebas que diu que el Tourmalet te algo especial, jo no soc tant mitoman, però he de reconèixer que a pocs llocs acabes trobant-se per casualitat amb dos bons amics en bici com es un company de la pobla de segur (xes) i un gran amic de la bici (mossen pere), no pot ser que recorris 400 km, i et trobis a gent que no t’els trobes mai per les rodalies d’allà on vius, però en canvi si al Tourmalet. Certament tens raó, es un lloc especial.

    • Xodena

      I em faltava acabar com ho faria en Quim Masferrer.
      Gruperos del grup A: sou molt bona gent

  • Master Bike

    Menudas crónicas chavales, aunque mas que crónicas son buenas historias, SIN PALABRAS ¡! Ha sido una especial fantástica, y dura, muy dura, menos mal que teníamos todo el día, aunque estoy seguro, que si el día dura 48 horas, mas de uno hubiera seguido.
    Solo me queda una duda que no entiendo, y se comenta en las historias, (algún grande se ve doblegado ?, massa impetu, al llarg del dia ho acabarà pagant…)solo deciros que alguien tenia que esperar al ultimo, compañerismo ¡ 😉

  • Angel

    Quiero empezar por agradecer y felicitar a toda la familia ciclista por este fabuloso fin de semana en los Pirineos que he compartido con vosotros.
    Con ganas y esperando que llegue el próximo año para volver a compartir otro fin de semana.
    Llegaba más justo y con dudas que en otra ocasiones,la falta de salidas con desnivel y la dichosa maneta me ha llevado a dudar.
    En las pocas salidas que he podido hacer este año y después de la subida al Collformic las dudas eran mayúsculas,pero los ánimos y saber que siempre ibais a estar ahi,
    me hacía llegar a la Especial una cierta tranquilidad.
    Podría extenderme mucho más sobre vosotros,con agradecimientos y anécdotas que hemos tenido antes y durante este fin de semana,la verdad es que da gusto compartir y ver el lado humano de las personas y no quedarse solo con el ciclista que vemos en las salidas de los sábados.
    Un fin de semana de …..
    Allí va mi UNO X UNO
    PACO.GENEROSO.En el esfuerzo,la organización y en la preparación de La Especial.
    JOSEP MARIA.REFERENTE.Sin palabras, ejemplo como compañero y persona.
    XAVI.IMPAGABLE.Llegar a la cima de Tourmalet y encontrarte montado un avituallamiento.No tiene precio.Tienes mucha mili que se dice.
    SEBAS.DESCANSILLOS.Capaz de hacernos ver descansillos en las rampas del Luz Ardiden,cuando las fuerzas eran las que eran.
    JAVI.REFERENCIA.Has sido una de mis referencias para afrontar la Especial.Un secreto que tenía guardado.Te he seguido más en Strava de lo que piensas.
    TOLO.CONSTANCIA.Un Campeón duro y generoso.LLegaba con molestias,pero supo sobreponerse.
    MANEL.DESMEDIDO.Uno que llega de madrugada para afronta la Especial y al día siguiente madruga para subir el solo el Tourmalet.Sin medida.
    RENÉ INQUIETO.EL noi de Sant Climent,que la mañana de La Especial,se va a buscar la Plaza de su nombre en Luz y al día siguiente a saber donde…
    JORGE.CUIDADOR.De mi Massi y de mi.Muchas risas durante el viaje y todo el fin de semana.
    JORDI.GRACIAS.Por liarme junto al resto de grupeta para subir a LUZ ARDIDEN,”subimos todos juntos”.Mi intención era la de quedarme e irme al apartamento.
    PITU.FIDELIDAD.Compañero fiel,siempre a mi lado en todo momento.Yo sin mi Jefe no me voy😂😂😂
    SOL y GALA.RECOVERY.Después de un larga jornada ciclista y al llegar al apartamento encontrarte un delicioso Recovery en forma de Brownie.
    Salut i pedals

  • Pitu

    Despres de llegir-vos se’m posa gallina de piel…
    Despres de la meva liturgia epica de ciclisme be el meu 1×1
    PACO el cerebro, sin ti no seriamos nada de lo que somos.
    SEBAS la maquina.Uno de los grandes que endulzo la agonia en los momentos criticos
    XAVI el druida que nos cuido, perro viejo al que escuchamos sus batallas con atencion.
    JOSEP MARIA, El gran jefe que todos queremos ser algun dia un placer acompañarte
    RENE El travieso artista en todos los aspectos siempre quiere mas…
    JAVI La revelacion esconde secretos otro fuera de serie
    JORGE El valiente viene a la gran batalla sin apenas entrenar, sobran las palabras
    JORDI un diesel 2.0, fuerte y templado otro de los grandes
    MANEL el loco de las colinas, indomable hay que atarlo corto
    TOLO El incombustible, sabe sufrir y se ha convertido en otro de los grandes tras su ejemplo de superacion
    ANGEL Un fuera de serie, mi jefe, mi referente sin ti no estaba aqui
    Sol i Gal.la damas elficas al lado de todos estos orcos ciclistas.
    Palabras de un humide gregario, que lo da todo por estar a vuestro lado en todos los momentos.

    Mil gracias por estar ahi familia!

  • Tolo

    Faltaba mi crónica. Siempre suelo ser de los primeros en comentar, pero me ha constado escribirla, demasiadas emociones para poder ser descritas en pocas palabras.
    Lo primero mi agradecimiento a todo el grupo, por el ambiente, por la colaboración, por ser tan buenos compañeros ………….. y mil cosas positivas que serie interminable nombrar.
    También reconocimiento para Paco por su ORGANIZACIÓN, ha sido perfecta. El listón lo ha dejado muy alto, y va a ser difícil de superarlo, pero conociéndolo es capaz de mejorarlo para la próxima especial. Gran colaboración de Xavi en su labor logística, aprovisionando de viandas para todos y Sebas con sus hijas que también hicieron lo suyo. Suerte que llegaron antes que los demás, y nos evitaron muchos quebraderos de cabeza.
    Y como no a Javi, que se sacrificó más de doce horas conduciendo por nosotros dos (René y un servidor).

    Desde el mes de enero que se abrió “La Especial” me inscribí sin dudarlo. Disfruté tanto en la especial del año pasado que no me lo pensé mucho. Conocía la zona de cuando practicaba montaña y esquí, y sabía que los puertos titánicos abundan por la zona. Para ello decidí intensificar mi preparación, para ir en mi mejor estado de forma. Cuando estaba en mi mejor momento e intensificando los entrenamientos, vinieron los problemas físicos en forma de calambres, que a día de hoy no he logrado superar. Ves como de repente te vienes abajo sin ninguna explicación lógica para ti, y como lo que te has estado preparando seis meses se viene abajo. Entonces es cuando la cabeza te empieza a decir que no debes ir, y varias veces he estado tentado de anularlo y quedarme en casa, pero al final decides huir hacia adelante.
    Mi estado de stress y nervios era tan alto que el viernes antes de la salida que me tocaba el reconocimiento médico en el trabajo, me salió que tenía la tensión muy alta. Afortunadamente la cosa se ha normalizado después de salida.
    A la hora de enfrentarme al “Titán de los pirineos”, iba literalmente “acojonado”. ¿Qué pasaría si me da un calambre y me quedo tirado allí?. Empecé la subida con muchas precauciones, (ya en Hautacam tuve alguna molestia), cada pequeño dolor que me infringía el Coloso era una losa mental para mis aspiraciones. Al terminar no sé si realmente sentí una sensación de alegría o de alivio.

    Me pesa no haber intentado hacer Luz Ardiden, pero creo que habría rallado la inconsciencia por mi parte. Se queda para otra ocasión en la que volveré para enfrentarme con los Titanes pirenaicos, que seguro que voy a volver para tomarme mi revancha. Allí estaréis esperando impasibles a los que osen desafiaros.

  • Jorge Dacal

    Genial Crónica, me encantan las narraciones, y por fin saber lo que piensan nuestras bicis…jajaja.
    Ha sido un verdadero placer poder disfrutar de vuestra compañia en un fin de semana, que se me ha hecho muy pero que muy corto. A pesar de la dureza de los puertos, con el buen rollo que se respira, las subidas són menos subidas. Como ya os dije, sois un ejemplo de Cohesión, todos a una y “Luz Ardiden” fue el ejemplo de ello.

    Muchas gracias a todos por este fantástico fin de semana!!!!!!