Grup A

Viernes: Barcelona-Luz Saint-Sauveur 6 horas

Sábado: Huatacam, Tourmalet (opcional Luz Ardiden) (156 km. – 4.100 m. o 126 km. – 3.100 sin Luz Ardiden)

Domingo: Circo de Troumouse. O Tourmalet por variante Fignon (56 km. – 1.500 m.)

Crónica de Sebas: La noche anterior!!! 

No sé si habéis oído esta noche a las bicis debatir acaloradamente, pero desde nuestra habitación se oía todo perfectamente.
Ahora están todas modositas, pero las puñaladas esta noche volaban de una forma que no se recuerda.
Esto es lo que les hemos oído decir (y seguro que se nos olvida algo) cuando por fin llegó la Ridley gris, después de haberse pasado media noche entre vacas y ovejas, hasta conseguir llegar a Luz Saint Sauveur.

Tras unos saludos corteses, se notaba algo de tensión en el ambiente y la S-Works SL4 Roubaix empezó diciendo:
¡No tenéis nada que hacer! Mi jefe es una computadora y llevamos este año más de 8.000 km con puertos de todos los colores.
Llegaremos al final de la etapa pletóricos y tú, tú, tú y tú estaréis ya desfondadas a mitad del Tourmalet.

Pero, en cuanto acabó de hablar, saltaron la Méndiz eléctrica y Coluer electrificada para decir:
Tenéis suerte de no haberos encontrado con nuestro jefe hace unos años. No se le resistió ningún puerto de Europa. No le hubierais aguantado ni medio “col”. Haceros a la idea de que ha venido Induráin a haceros compañía. Esa sería la diferencia con vosotras.

Se hizo un breve silencio y entonces la Massi negra contestó:
Mi jefe está muy loco. A mi me tiene hartita de tanto Forat – Tibi – Forat – Ventosa – Creu d’Olorda… pero lo cierto es que se ha puesto fuerte este año y, como no tiene medida, se lo tomará ¡a muerte!
Vuestra única salvación es que tenga alguna rampa como en año pasado en el Portalet. Pero no creo, se ha puesto ciego a magnesio esta noche.

La Massi blanca, en cuanto acabó su hermana, dijo amenazante:
¡Anda que le hubierais aguantado a mi jefe si no tiene la mala caída del día del Rat Penat! Y aún así lo tenéis muy negro, porque ha entrenado con la precisión de un cirujano estas últimas semanas.
Y ya sabéis que no hay nadie tan completo como él: Fantástico en llano, subida y bajada. Que no os pase nada!!

El ambiente se podía cortar, y entonces la Trek Domane roja empezó a decir:
¡Pues mi jefe está cada día más fuerte! Y a varias de vosotras ya os dio “para el pelo” en el Stage de Induráin de 2017.
El que os ha ganado una vez con tanta claridad siempre os tendrá comida la moral; en cuanto asomemos la rueda a vuestro lado os vais a poner a temblar.
Yo estoy muy tranquila. Va a ser una exhibición.

Entonces, la Merida mantuvo el nivel de tensión diciendo:
¡Mi jefe es incombustible! ¡Nadie le ha visto nunca rendirse! Os veo confiadas en los primeros puertos y luego arrastrándoos al final de la etapa, como ya ha pasado otras veces. Vamos a ganar por “cerebro + bielas”, vosotras sólo tenéis de lo segundo.

En esas saltó la Trek Emonda SL6 Disk negra, muy a lo Al Pacino, para decir:
Mi jefe me ha dicho que lo de mañana son unos falsos llanos. Y si él lo dice, es verdad. Y en cuanto pasemos de los 100 km estáis todas derrotadas y nos vamos a imponer con un poderío que hará historia.
Recordad la exhibición de Andorra de hace dos años en el último puerto. Voy a tener que miraros a todas por el retrovisor.

La Mendiz, campeona del 2022, no se pudo contener más y dijo:
Pues mi jefe es el campeón, con eso os lo digo todo. Ha simulado que tenía unos problemillas físicos las últimas semanas, para que os confiéis.
Pero me ha dicho que vamos a subir a plato estos puertos como ya hizo en La Llacuna.
Y además se ha tomado un “extra de magnesio” en la cena.  JAJAJA. ¡No tenéis nada que hacer!

Y eso hizo que la Canela Trek blanca dijera amenazante:
Mi jefe está tan en forma que no os lo podéis ni imaginar. ¡A ver! ¿Quién de vosotras lleva 3 años seguidos haciendo deporte todos los días (y muchos días más de una vez)? ¡Nadie!
Ayer me decía que para calentar vamos a subir un Luz Ardiden (pasando por Sant Climent) antes de que vosotras os despertéis por la mañana.

La serena Look vio que había llegado el momento de poner las cosas en su sitio:
Me dan risa todas las tonterías que decís… ¿Quién tiene aquí más experiencia?
Mi jefe se ha subido todos estos puertos docenas de veces: en persona, virtualmente, en holograma, se los conoce como nadie.
Es un señor y a veces dice que ya no corre como antes y tal, pero es sólo para daros unos minutitos de gloria, porque vosotras vais muy escasitas.

La Felt, que había estado callada y escuchante, no se pudo contener:
Jajajaja. ¡Que ilusas! Sabéis que mi jefe es un portento. Que muchas veces nos preguntan si yo soy eléctrica, por la velocidad que llevamos en los puertos.
¡Y no solo eso! Este año hemos decidido salir de Strava porque era una locura de felicitacions y kudos. O sea, que este año además nadie conoce nuestras armas, ¡¡vamos a barrer!!

Y la que faltaba, la Ridley gris, nueva en el grupo, se soltó también el pelo:
Pues mi jefe acaba de llegar, pero veo que todo el mundo palidece a su paso, cuando le ven subir puertos enormes con plato y dando palique a los compañeros como si estuviera en el sofá de casa. Por el poco tiempo que hace que os conozco, creo que os tendréis que conformar con el segundo puesto. Tampoco está mal…

El enfrentamiento de esta noche pasada ha sido memorable… luego ha llegado la batalla en la carretera.

Crónica de Jordi Inglés: Sábado

Dissabte a les 7:00 diana per esmorzar, s’aixeca el dia, espectacular, sense núvols i amb molt bona temperatura. Molt diferent, per sort, de la tarda-nit de divendres, en la que Luz Saint-Sauveur ens va rebre amb una tempesta impressionant en la que no les teníem totes per sortir el dissabte.

Pujada amb bona temperatura, fresca ja que es força frondosa i a dalt reagrupament del grup amb les fotografies particulars i de grup per el record. Diríem que el que s’ho va agafar amb tantes ganes, es va passar de frenada i va continuar pujant. Volia passar dels 4.000 m acumulats fos com fos.

La majoria de ports de França estant molt ben indicats, assenyalant l’alçada a on et trobes sobre la final, la distància i la mitja % de cada kilòmetre. No sé si això es bo o no. Al principi il·lusiona, al final del Tourmalet, no. Els últims 3 no baixen del 9,5 %, o al menys aixó veia. I a més, vigilant que les ovelles no et tirin per terra, ja portes prou feina que a sobre has d’estar pendent d’aquests animalons. 

Crónica de Josep María: Domingo. CIRQUE DE LA TROUMOUSE (09-07-2023)

Aquestes Especials d’estiu del Grup A son uns verdaders tests de forma física, que permet saber si la preparació de la temporada ha sigut adequada. Es a dir un espècie d’examen de competència.

La programació del primer dia, amb Houtacam, Tourmalet i Luz Ardiden, després de passar per Lourdes tot i demanant la necessària ajuda sobrenatural, te el mateix disseny que una etapa del “Tour de France” de professionals, òbviament sense exigències de velocitat ni vencedors i vençuts.

La segona part de la “Especial”, el segon dia, cal entendre’l com a “descanso activo”. Total, menys de 55 quilòmetres i un desnivell de nomes 1400 m.

El Circ de Troumouse (és pronuncia “Trumús”) forma part del Pirineu Central i es considera el començ d’una vall glaciar, es a dir molt ample i arrodonida a la zona de la vall per l’efecte mecànic del gel que anava erosionant les pedres i arrastrant-les cap a zones mes baixes. Aquest circ és molt ample i te quatre quilòmetres de diàmetre. La base es situa en uns 2200 m. i les muntanyes que l’envolten tenen entre 2800 i 3100 m d’alçada. Encara ara, a l’estiu, hi sol haver congestes de neu.  La carena del circ forma frontera amb l’Aragó.

Aquesta pujada havia quedat pendent de una altre sortida Especial d’estiu i estava planificada, aquesta vegada, com a “descanso activo”. De fet, el Circ de Toumouse era un “objectiu pendent” de la vegada que havíem fet una especial per aquests paratges. A les hores, vam tenir molt mal temps. El dia que hi havia planificat fer Boucharó i Troumouse, baixant Bouxaró, va caure un xàfec de tal intensitat, que vam haver de canviar els plans i vam tornar directament al xalet a on estàvem allotjats. Durant la baixada, en plena puja torrencial, vam tenir de parar en un bar junt a la carretera entrant a Gèdre.  Estàvem xops i congelats. Devíem tenir molt mal aspecte, dons tan els clients i com els que servien es van desviure per atendre’ns i oferir-nos paper per eixugar-nos i begudes calentes.

A pesar de que El Circ de la Troumouse representava un deute per la institució (Grup A), Sebas, molt “fan” del Tourmalet  va insistir una mica en canviar-ho per el Tourmalet, adduint, que al matí, baixant del Tourmalet, no havia acabat de veure be la vessant des de “Luz”. Per això va fer algun tímid intent de canviar Troumouse per Tourmalet (via Fignon, esclar). De totes maneres, no va acabar de tenir quòrum. Nomes Manel, que, després de barallar-se i superar amb èxit la “transhumància” i el Portalet el dia avants a la nit, li devia quedar un no se què  a l’ànima i va decidir que l’aventura no s’havia acabat i que la seva “recuperació activa particular” (independent del grup) podria incloure el Tourmalet, avants de Troumouse.

Des de Luz Saint Saveur la distancia al Circ de Tromouse,  és de 27,2 Km amb un desnivell de 1404 m. tot passant per Gèdre. El primer tram, fins l’encreuament amb la carretera de La Troumouse, te 11,5 Km,  és suau amb pujades i zones quasi planeres. Les pendents mai arriben al 5%. Una mica avants d’arribar a Gavarnie, cal torçar a l’esquerra per anar al Circ de Troumouse

Excepte Manel que va fer muntanyes avants de començar el “descanso activo”, els demes ens vam citar per esmorzar a les 7 i la majoria va sortir a les 8 del mati i va anar directa al Pont de “Napo” (leon) a on es va poder admirar la profund congost que té e riu Gavarnie en aquell sector a on fins i tot s’hi fa “puenting” i escalada en els espadats dels marges. Tot pujant per la vall, es va  poder admirar el curs del riu Gavarnie, que portava molta aigua i feia molt brogit. La pujada, primer fins a Gèdre , i després fins el encreuament amb la carretera de La Troumouse va ser tranquil·la. Josep Maria, que el dia anterior no s’havia trobat be, després de pujar al Tourmalet, semblava recuperat però va considerar que calia anar a la seva marxa. Així, a les pujades cedia una mica i recuperava quan era mes planer. Una mica avants de Gèdre, Paco va dir a Jordi que li fes companya, dons tenia interès en que el grup anés junt fins a la desviació de Toumouse.

El segon grup va sortir una mica mes tard de Luz. El primer grup, en arribar a la carretera de Troumouse (a les hores ja no hi havia possibilitat de pèrdua), amb una pendent mes intensa, va decidir que cada un anés al seu ritme. La majoria va anar pujant amb grup fins a dalt.

El primer tros de la carretera a la Troumouse, te una pendent mes seriosa a pesar de que també hi han escalons. Les mitjanes son de 7% alternant amb algunes del 5%. Fins i tot ,el quilòmetre 18 nomes té una pendent del 2%. Fins el quilòmetre 19 la carretera va per la vall del riu Heas i te un trajecte relativament recte, travessant el riu un parell de vegades.

Josep Maria que no sabia amb precisió si s’havia recuperat des del punt de vista muscular, va decidir fer la “recuperació activa” sense forçar i “anava fent” sense especials problemes.  Així els primers del segon grup van passar-lo.

Superada la zona de mig pla entre els quilòmetres 17 i 19,5 van arribar al seu nivell Ángel i Pitu i van anar un tros plegats.  Josep M va comentar que possiblement no arribaria a dalt de tot. De totes maneres anava tirant, fins i tot en el tros de llacets a on es puja a la capçalera del circ lo que fa que la carretera s’enfili en forma de llacets amb pendents del 11 i 12%  (entre els quilòmetres 19 i 23). En aquest tram les pendents mitges estan per sobre de 8%. Allà Josep M i Pitu i Àngel es van perdre de vista.

Josep M pensava, inicialment, que podria arribar a fer un desnivell de 1100 m., però en arribar-hi veié que no n’hi havia per tant i que podia seguir. Així va arribar al “Pla de Pastura” on hi ha un bar i s’acaba la carretera per els vehicles a motor no autoritzats. Des de allà  es veia clarament que lo que seguia era una pujada important.

Per accedir a la carretera final, nomes accessible a les bicis i a un tren turístic arrastrat per un tractor, calia passar una barrera i un tros amb ciment, que separava físicament les dues carreteres.

Josep Maria ja la recordava de una excussió anterior com a una zona dura, però no tenia clar ni el desnivell ni la longitud. De totes maneres va decidir tirar endavant considerant que  encara tenia forces. Aquest últim tram tenia 3,4 quilòmetres i un desnivell de 260 m. amb pendents mitjanes de 7,2-9,0 i 9,4% per arribar a 2087 m.

Cal pensar que Pitu i Ángel el devien veure que hi accedia, perquè, quan van arribar a dalt ho van comunicar al grup, que ja estava a punt de baixar. Així, el grup va esperar que arribes l’últim, i van comunicar als que estaven per allà que un iaio estava pujant. En arribar tothom el va felicitar efusivament. 

Deu ser que el fet de posar a davant de l’edat la xifra de un “8” deu tenir un efecte de especial consideració. Ja és veritat que no és massa freqüent que la gent que té aquesta edat faci, lo que la gent “normal” pot etiquetar de “bestieses”. A pesar de que, poder fer aquestes “coses”, es evident que nomes està a la bast de una petit percentatge de les persones que arriben a aquesta edat, que sol comportar moltes limitacions, entre elles esforços físics de intensitat. De totes maneres ningú considera que cal limitar la activitat intel·lectual; perquè caldria limitar la activitat física, si algú la practica de forma continuada y la pot fer? Es evident que cal tenir un control de on es pot arribar i ser conscient de que hi ha certes limitacions que cal anar conscienciant de forma progressiva. De fet,  el estat físic i el rendiment és un dels elements que evidencien que et fas gran i és molt mes auto-controlable que altres mancances que inexorablement es van produint amb la edat.

Tot seguit es va iniciar la baixada. Inicialment va tenir de ser molt curosa, dons el pis era irregular. Passada la zona de llacets, el asfalt ja era una mica millor i la velocitat podia augmentar. A mes, hi havia poques voltes tancades. A partir del encreuament amb la carretera de Gavarnie a Luz el pis, excel·lent, va permetre baixar sense limitació.  La única limitació era la potencia de cames i la cadència. Aquí, Sebas va demostrat que batia tots els records. En tres quilòmetres ens và agafar molta distancia, a Josep M i Ángel  a pesar de que, inicialment anàvem darrera seu i fèiem tot el que podíem.

Tots vam arribar als xalets, vam endreçar la roba i els útils de cuina, es va posar en marxa el rentavaixelles, vam carregar els cotxes i, despès de aconseguir tornar les claus i agrair a la organització la possibilitat de allargar una mica l’estada, vam començar a tornar, per diferents trajectes. De totes maneres, els trajectes no van ser tan complicats, com el que havia utilitzar Manel per arribar el vespre del divendres. Es clar, que, indubtablement, ell devia tenir molt de interès en poder-nos explicar com funcionava això de la Transhumància, que no acabàvem de saber que encara estava vigent i de forma semblant com funcionava fa dos segles, amb trasllat, no sols del bestiar, sinó també de famílies enteres.

Encara que inicialment teníem de haver deixat els magnífics apartaments que finalment va trobar Paco, a les 10 del matí, també Paco va aconseguir que l’hora fos a la una de la tarda, horari que permetia fer el trajecte de la “recuperación activa” sense massa presses, poder-se dutxar i tornar a casa (quasi 500 Km passessis per on passessis).

Uns dies excel·lents amb bona col·laboració i companyonia i gaudint d’un temps excel·lent.

Alguna de les vistes es irrepetible.