Grup A

Bourg d’Oisans, Allemont, Le Verney, Col du Glandon (1.924 mts.), Coll Croix de Fer (2.073), St. Sorlin d’Arves, St. Jean d’Arves, Saint-Jean de Maurienne, Saint-Michel de Maurienne, Col du Télégraphe (1.556 mts.), Valloire, La Rivine, Col du Galibier (2.645 mts.), Col du Lautaret (2.058 mts.), La Grave, Le Freney d’Oisans, Bourg d’Oisans, Alpe d’Huez i Bourg d’Oisans .

195 kms. – 4.990 mts.

LA CHRONIQUE DES ALPES de Jordi:

Sortim de Bourg-d’Oisans en direcció a Rochetailleé, circulem per un carril-bici, una mica “cutre”. Deixem la carretera principal a Rochetailleé per començar a circular per les carreteres secundàries, estretes i ombrívoles. Començem a disfrutar de la tranquil·litat i el paisatge. Aqui começa realment la pujada del Col de La Croix de Fer per la seva vertent sud-oest. La pujada és llarga, 31,5 km., irregular, amb dos baixades i amb zones de més del 10 %. Ens dirigim a Allemond a on començen les primeres rampes per pujar a la presa del Lac du Verney. Circulem trànquils mentres els reporters fotogràfics del grup, l’Ivan i el Jaume, ens van inmortalitzant.

La reste, amb més pena que gloria, reprenen la marxa cap el Col de la Croix de Fer. A la sortida del poble observem que en una de les cases hi ha penjat a l’exterior, com qui té un test amb geranis, un desfibrilador. Si, si, dels que serveixen per els atacs de cor. Mal rotllo o broma macabre.

El grup es trenca. Mentres uns, l’Albert i un servidor es van reservant; altres com l’Aris i el Sergio pugen a un ritme superior. I evindentment, com díriem en l’argot pugilistic, el supermosca (Jaume) i el superpluma (Paco) van a un altre ritme. Aquests últims disfruten tant pujant que fins i tot somien que l’Andy Schleck, vestit de blanc, els acompanya en la pujada. Però no, és un xicot de Grenoble. 

El paisatge és inmillorable, deixem enrera les zones boscoses per arribar als prats alpins típics de la zona. Gairebé estem als 2.000 m. El color verd és brillant, diferent al que estem acostumats a veure. Reagrupament al restaurant de l’encreuament amb el Col du Glandon. La supermosca i el superpluma, mentres ens esperen, tenen temps de coronar-lo i baixar a fer fotos. Per dins meu penso “que fastigossos”, en el fons és pura enveja.

Pugem junts els últims dos km per coronar el Col de la Croix de Fer, estem a 2.067 m. Aprofitem a fer un descans, buidar pes, menjar i trucar a la Tere per si ja han recollit l’Ivan. Aqui ens enterem que s’han perdut. Ala !!!!! l’Ivan encara sól. Més nervis. Amb el dia que fa, sembla que estiguem al mig del Passeig de Gracia de la gentada que hi ha.

Ara toca abrigar-nos per la baixada. Aquesta, és força complicada. Tinc la sensació que la pujada per aquesta vertent és molt més dura. La carretera és molt més estreta i els percentatges segur que són superiors. Baixada fins Saint-Sorlim d’Arves. Entrem en una zona molt “pestosa” amb forces tobogans, i amb molta calor. Passem per Belleville-sur-Saône i arribem a Villargondran. Parada tècnica en una benzinera, buidem líquids i comprem aigua fresca per omplir els nostres bidons. Mengem, com sempre, barretes i gels.

Entrem en una zona molt trista de circular, una autovia que porta a Turin (a 140 km). Arribem a Saint-Michel-de-Maurienne. A l’entrada ens trobem el “capo” que ha baixat amb el cotxe per fer-nos el seguiment i l’assistència. Es mostra simpàtic i ens diu unes paraules per donar-nos moral : “no sabeu el que us ve a sobre… Això és una brutalitat….Només us queden 35 km. de pujada fins a dalt del Galibier, que no us passi res, jo ho he fet en cotxe i m’he espantat”. Tots li donem les “gràcies”. Sort que ens fa d’assistència i porta aigua de sobres per qui la necessiti. Començem ja desde baix a St. Michel-de-Maurienne amb tot el que portem. Jo amb el 34-29, val més reservar i anar sobrats. El Sergio (panchito): “yo ya lo pongo todo (34-32)”. Comença el Col du Télégraphe, 12 km. fins els 1.554 m. amb percentatges mitjans del 6, 7 i 8%. Es tracta d’un port de 1ª categoria força homogeni, ens trobem algunes rampes del 10%. La pujada és “relativament” còmoda i agradable ja que estem envoltats per la frondositat dels pins. A cada km tenim una pilona que ens indica el km. que estem i el percentatge que ve. Sembla que no, però aquestes pilones ajuden força a regular-te. El Télégraphe és un port bonic, llàstima que té massa trànsit rodat i en el nostre cas vàrem trobar forces trams en obres que els estaven acabant d’asfaltar, amb el resultat que això comporta : molta grava i una fortor de petroli de l’asfalt.  Arrivem al cim, hem remontat dels 854 m. als 1.566 m.

Qualsevol ciclista que practiqui aquest esport, no pot dir que ha pujat un port de muntanya fins que no hagi fet el Galibier. La majoría de nosaltres ha pujat ports importants, de percentatges alts com el Tagamanent, el Turó de l’Home, el Rat Penat, l’insofrible Collfred, etc. Però aconseguir fer el Col du Galibier són altres paraules. No és només el port en sí, els seus 18 km. constants al 8-9% i els seus 2.645 m. Sinó tot el que representa : el paisatge, les muntanyes que t’envolten, la seva carretera que es va fent estreta i cada cop s’empina més, la neu de les congestes que cada cop tens més a la vora de tocar, la quantitat d’aigua que cau per tot arreu, i sobretot el que representa aquest port mític en el món del ciclisme. Per algo li deuen dir “hors categorie”. Quanta gent el deu haver pujat ???

Cada cop tenim més congestes de neu, comença a fer fred i força vent de cara, sóm a Les Granges, són 4 km, durs entre el 7-9% i ja a més de 2.000 m. d’alçada. Desviament al tunel per els vehicles i últims 2-3 km. per fer cim. El percentatge no baixa del 8-9% amb alguna pendent del 10 %.

Finalment cim del Col du Galibier.  Foto de rigor de tot el grup amb la nostra senyera. Companys !!! això s’ha acabat. Només ens resten uns 40- 45 km de baixada fins Bourg d’Oisans. Ull !!! toca abrigar-se que aquesta baixada del Galibier per l’altre vertent és força complicada i fresca. Es tard i esta marxant el sol. Impermeable i a baixar. Entrem en zona de tunels, sort dels cotxes d’assistència del Xavier i la Tere que ens fan de obertura i tancament. Anem passant tunels i començem a entrar en calor.

El grupo al completo en la cima del Galibier

Alpe d’Huez desde el hotel

Crónica de Xavi:

Després de sopar, ens retirem a descansar amb el cap posat en el següent objectiu, el mític Alpe d’Huez. Mesurar aquest port com a únic objectiu fa que l’anàlisi sigui més específic. Si ho afegim al final de la dura etapa d’ahir, es fa insofrible, dramàtic. De fet, al final de la jornada de dissabte, la mateixa Creu d’Olorda hagués semblat un gegant.

Durant la nit, la típica tempesta alpina es va encarregar de preparar l’ambient amb una bona temperatura de sortida propera als 17 graus. L’amenaça de pluja, amb un cel cada cop més cobert, i les ràfegues de fort vent, van ser estèrils davant la il·lusió de coronar el gegant de Isère. Des de l’hotel, un últim cop d’ull al majestuós i mític port que seria víctima de la nostra cobdícia.

A les 8:05 h. i després d’un bon esmorzar sortim de Bourg d’Oisans rumb al Alpe d’Huez. Amb tan sols 2 km. d’aproximació, insuficients per escalfar, comencem a pujar per les revirades “curvas de herradura”, de la 21 a la 1 i que rendeixen homenatge a tots aquells ciclistes professionals que es van erigir guanyadors d’etapa a l’Alpe d’Huez. No fem més que començar i de seguida ens adonem que allò és un dels més autèntics santuaris del ciclisme, corbes que duen el nom de Fausto Coppi, Joop Zoetemelk, Lucho Herrera o Marco Pantani ho corroboren. Des dels primers quilòmetres ja te n’adones que és un port dels que es pugen a ritme constant i que el millor és buscar un ritme còmode que et permeti gaudir de la pujada.

Jo vaig decidir pujar des del principi amb tot el que tenia, sense guardar res per més endavant. Havia vist la gràfica i els percentatges per quilòmetre em semblaven tots bastant similars. Els tres primers quilòmetres són potser els més exigents, just quan et comences a acomodar a la bici, a partir d’aquí depèn una mica de lo senceres que tinguis les cames, perquè serà una prova de resistència fins al final.

Gairebé tot el recorregut està envoltat d’un paisatge frondós i en alguns clars es deixa veure el poble de Bourg d’Oisans, cada revolt més petit.

Sobre el quilòmetre deu, al pas per Huez, el paisatge es torna més abrupte i la mitjana torna a pujar. A partir d’aquí ja comences a entreveure l’estació d’Alpe d’Huez i tens la sensació de que la cosa s’acaba, cosa que t’ajuda a fer la resta amb dignitat.

El temps empleat en l’ascensió va ser de 75 minuts a una mitjana de 9,11 qm / h., Un temps bo per a nosaltres, gairebé el doble que el rècord que encara ostenta el Marco Pantani (37:35).

La impressió que m’emporto és quelcom que recordaré durant molt de temps. Val la pena estar descansat i assaborir aquesta magnífica pujada que crec apta per a totes les edats.

Vull dedicar aquesta bonica ascensió, amb totes les seves sensacions i emocions, a tot el grup A; a tots els que per diferents motius no vau poder acompanyar-nos en aquest meravellós viatge pels Alps.

[Mostra com passi de diapositives]