Grup A

Sábado: Bossost, El Portilhon -164-, Peyresiurde/Peyreagudes -204-, Menté (opcional todo -237- o parte), Col de Buret, Col des Ares, Bossost. (144 km. – 3.200 m.)

Domingo: Bassa d’Oles por Artiga de Lin (44 km. – 950 m.)

Crónica de Josep María:

L’Especial d’aquest any 2019 era molt atractiva, amb estada a l’Hotel Garona que ja coneixíem i que no ens va decebre, gracies a uns bons àpats, un bon menjar, un tracte exquisit, i a uns trajectes que incloïen Portillon, Col del Peyresourde i el de Mentè, el primer dia i el segon una passejada per les muntanyes de la zona entre Bossòst i Vielha, pujant a l’Artiga de Lin i a la Bassa d’Oles. El primer dia hi va haver una propina, no oficial, però que Paco ja tenia programada, d’uns 40 quilòmetres i 600 metres més de desnivell passant pels colls de Buret (590m i uns 100 m de desnivell venint de Mentè) i d’Ares (797) amb 300 m de desnivell.

El viatge del primer dia amb sis cotxes va ser entretingut. La sortida es va esglaonar, dons alguns sortien entre dotze i una i els altres cap a les quatre. Els últims van tenir més problemes al coincidir amb la sortida del cap de setmana. Diego i Paco, Sebas i Josep M i Rafa i Angel es van acabar trobant al restaurant de carretera “Los Amics” uns quilòmetres després de Lleida i van arribar quasi junts Bossòst.  Jorge i Sergio van arribar una mica mes tard i Gemma i Elvis, una mica abans de sopar.

A Bossòst el vespre havia refrescat una mica, després de la intensa calor durant el viatge. El sopar, després d’haver-se assegut una estona en un bar, va ser plaent i es va fer el programa per al dia següent. Paco suggerí, ara sí, poder fer el port d’Ares fent uns 40 quilòmetres més i uns quants metres més de desnivell, just després de coronar el port de Mentè. Sergio va acumular energia menjant el seu plat doblat per formatge i salsa de tomata, no fos cas que es denaris. No se’l veia massa convençut de per la prolongació, però de moment hi posà la carrega energètica per fer-ho. Després d’un curt passeig a la fresca tothom se’n va anar a dormir.

Al dia següent, dissabte, a les vuit del matí, tots de romans, ens trobàrem per esmorzar. Calia sortir puntualment a dos quarts de nou. Vam recollir les bicis i començàrem a pujar el Portillon amb una mica de fresca, que es va esvair ràpidament després dels primers metres de pujada.

El Portillon des de Bossòst és un bon aperitiu, amb vuit quilòmetres d’una duresa mitja amb un desnivell de 700 m. Per aquest costat el Portillon és una mica més suau i curt que per la part francesa. A mitja pujada el monument a la Vall d’Aran va ser el primer lloc de reunió amb fotos. El segon punt sigué el propi Portillon. S’havia pujat amb una certa calma, tothom al seu nivell, donat que aquests, només eren els primers metres de pujada i quedava molta teca. La baixada és molt pendent amb corbes que calia negociar, però amb la dificultat afegida de que gran part de la baixada estava asfaltada recentment i feia una mica d’angúnia córrer massa.

Es va arribar a Bagneres de Luchon, ciutat balneari amb totes les característiques d’aquest tipus de ciutats termals, a on, a finals del segle dinou i a principis del vint s’hi arreplegaven gent benestant, que volien fer salut i mostrar el seu estatus, construint palauets que ara, que la tuberculosi ja no és el gran e insoluble problema i la mobilitat ha millorat de forma meteòrica, tenen un caire decadent i decididament antic. De totes maneres, aquestes ciutats continuen tenint un gran atractiu i segueixen sent centres d’acollida per gent tranquil·la a qui els hi agrada fer excursions, anar amb bici, passejar i gaudir de la natura, el que justifica un gran nombre de xalets que envolten la part antiga de la vila. Vam passar com una exhalació per Bagneres de Luchon, primer per una zona amb xalets moderns i després per la part antiga, per sortir cap el Peyresourde, per un trajecte molt ben indicat.

El Col de Peyresourde, pujat 45 vegades per el “Tour” abans es coneixia amb el nom de “la peira sorda” (Peyresourde). Es va pujar per primera vegada el 1910 (Octavie Lapize) després hi ha els noms de  Bahamontes, Gaul, Julio Jimenez, De la Fuente, Chiappucci, Hinault, Froome que són alguns dels que l’han pujat en primer lloc. No sé per quina raó, actualment es considera de 1ra categoria, però en una ocasió es va considerar categoria especial (HC hors categorie) i d’altres com a segona. El port és dur amb uns 950 m de desnivell, amb pendents força uniformes entre 6,2 i 8,3 %, després d’uns 3 Km més suaus. És l’enllaç entre el Port d’Aspin i el Portillon , encara que també té enllaç amb el port de Aspet (a on hi va morir Casartelli) i amb el de Mentè.

Nosaltres el vam fer d’anada i tornada, és a dir, com a repte i per poder-lo posar a la col·lecció de ports de muntanya amb “pedigree”. Vam començar a pujar el port, del que els primers quilòmetres són suaus i poc atractius i després, encara que puja força, el paisatge és insuls. Vam deixar a la dreta el encreuament que porta al port de Balés i el paisatge no va variar fins l’encreuament cap a l’Aspin. Aquí vam seguir cap el Peyresourde i el paisatge va canviar al canviar de vessant i ens va permetre veure els cinc quilòmetres finals, que es mostraven de forma espectacular amb la carretera serpentejant per la muntanya, mig penjada fins quasi a dalt del port.

A dalt, els primers es van entaular, i després tots ens hi vam anar afegint a mida que anàvem arribant. Vam recuperar forces amb unes creps ensucrades i begudes que,  a ben segur,  ens servirien després. La baixada, ordenada, sense gaires diferències, es va veure interrompuda per poder prendre aigua d’una font a mitja baixada, que ja havíem vist pujant i de la que no sabíem ben bé si era potable. A baix el “track” ens va facilitar trobar la sortida cap a Saint Beat que estava a uns 20 quilòmetres. El trajecte era un fals pla, amb tendència a la baixada, que tothom va fer en grup i a una bona marxa donat que la zona no té massa atractius paisatgístics, esperant travessar el pont sobre la Garona per començar, d’immediat, el port de Mentè.

Saint Beat és un poble sobre la Garona en una zona a on la vall s’estreny, el que justifica que en un dels costats del riu hi hagi una mena de fortificació amb torre vigia a on ara hi ha una escultura d’un sant que la presideix. La fortificació possiblement actuava com a control / defensa del pas per aquesta via de comunicació entre la Vall d’Aran i l’Occitània.

Travessat Saint Beat i agafant un pont a l’esquerra comença, de sobte, la pujada a Mentè. Aquest port té uns deu quilòmetres i una mica mes de 900 m de desnivell i com és lògic, cal esperar que la pujada sigui forta. A mes és uniforme. Del 9% no baixa. No hi ha cap descans. També és un port que té història doncs el “Tour” l’ha pujat 21 vegades. L’any passat el que va passar en primer lloc va ser Alaphilippe, que en el moment que estàvem pujant estava fent historia en el Tour 19. El port, apart la seva duresa, també és recordat, doncs durant el Tour de 1971, el 12 de juliol del 1971 (feia 40 anys i un dia, el dia que el vam pujar) Luis Ocaña, que anava líder destacat amb minuts d’avantatge sobre Eddy Merckx, va haver d’abandonar. Era un dia amb tempesta i molta pluja i Ocaña va patinar, va caure i Zoetemelk li va caure a sobre i el va malferir. Hi ha una estela commemorativa al quilòmetre 6,5.  La primera part és força recta i amb poques vistes. Els últims quatre quilòmetres van fent llacets i és més entretinguda.

Un grup que es pot anomenar el Grup A del Grup A (Elvis, Paco, Diego, Tommaso, Angel, Rafa, Jorge, Javi i Sebas) la va pujar amb la intenció de continuar per l’altre vessant. El segon grup amb Gemma, Sergio i Josep M, que decidiren fer només Mentè i tornar cap a Saint Beat i Bossòst, com estava inicialment previst,  van fer la pujada una mica més lenta, però amb els mateixos problemes que per al primer grup, la calor. La pujada no té ombres i a les dues de la tarda això marcava molt. A més, el pis tenia grava solta ja que estava asfaltat recentment. El grup es va dividir i Gemma decidí quedar-se en el poble de Boutx, mentre que i Sergio i Josep M van anar fent, es van parar a la placa commemorativa de la caiguda d’Ocaña, a on els tàvecs els van començar a atacar durament i van haver de marxar tot lo de pressa que les cames van permetre. Van arribar al port uns pocs minuts després de que el primer grup hagués marxat, per acabar l’Especial amb el complement d’uns 40 quilòmetres més.

El primer grup va fer el port de Buret que és curt i amb cent metres de desnivell, mentre que el d’Ares té mes entitat amb uns 300 m i un descens potent.  L’Angel va punxar en el descens des de Mentè, cap al port de Buret, a on el pendent és important. Sergio i Josep M van baixar de Mentè i ja havien quedat d’acord amb recollir Gemma durant la baixada.

Els dos grups van arribar a la llera del riu Garona, encara que el grup que havia fet  el Col de Buret i el d’Ares molt més avall, de manera que per arribar a Bossòst mancaven uns quants quilòmetres més que per al grup que va baixar directament del col de Mentè. Aquest trajecte és una pujada continuada que en conjunt per a un grup va representar uns tres-cents metres i per al grup que va baixar de Mentè directament uns dos-cents. Ambdós grups van intentar trobar un lloc per parar i fer prendre algun refresc, però gairebé fins a la frontera no es va trobar un lloc obert.

El grup B del grup A, amb un trajecte més curt i menys exigent, va arribar un parell d’hores abans que el grup A del Grup A amb les nou unitats. Els primers van fer 104 Km amb 2520 m de desnivell i els Grup A qualificat quasi 3200 m de desnivell i 146 Km.

Ambdós grups, en arribar a la llera de La Garona, van agafar una bona marxa fonamentalment per les ganes d’arribar a Bossòst, poder dutxar-se i prendre algun refresc abans de sopar. En arribar a Bossòst, el grup que havia fet menys quilòmetres decidí fer un refresc en un bar prop de l’hotel i abans d’anar a dutxar-se, mentre que el grup que havia prolongat la ruta va anar directe a dutxar-se i després fer la cerveseta, abans d’anar a sopar. Diego, que tenia obligacions a Vielha va absentar-se temporalment i es veu que també va sopar molt bé.

El sopar, excel·lent, amb una amabilitat i bonhomia dels responsables del Hotel Garona que cal destacar, ens va permetre gaudir del bon humor i a on es va comentar de tot, en relació al dia i a les moltes aventures i aspectes interessants que a tots ens estimulen. Alguns encara van tenir esma d’anar a prendre quelcom en un bar proper a l’església romànica i a l’Ajuntament de Bossòst.

Les previsions per al proper dia no eren bones i es van comentar solucions alternatives que fossin atractives. Al despertar al matí, el primer missatge va ser d’Elvis “no plou”, indicant que en aquestes condicions calia programar la sortida. A l’esmorzar alguns de romans i altres de turistes. Al final un costat de la taula es va considerar la zona humida i l’altre la de secà. Van decidir sortir el propi Elvis, Paco, Angel, Sebas, Rafa i Jorge, mentre que Diego, Sergio, Gemma, Javi, Tommaso i Josep M decidiren assegurar no mullar-se. Casualment un costat de la taula era la de secà (la que volia assegurar que no es mullaria).

El primer grup va fer la segona part del trajecte que inicialment estava previst per al diumenge. La decisió es relacionava,  tant en la previsió de pluja, com pel fet que es començava tard i calia deixar les habitacions abans del migdia.

El trajecte tenia una porció comuna amb unes bones pujades al començament, per prendre una cruïlla a l’esquerra per anar directament a la Bassa d’Oles amb el que escurçava el trajecte inicial de 57 Km a uns 44. La pujada és important però el més exigent va ser l’últim quilòmetre amb rampes que superaven el 10%. A dalt, la bassa és molt maca i a més hi havia un conjunt d’eugues i un cavall amb uns quants poltres, que feien molt de goig. En començar la baixada, el grup es va creuar amb els cotxes de Jorge i de Diego i no els van ni veure ni reconèixer, de concentrats que anaven i és que la carretera era tan estreta que no permetia distraccions. Només Paco va estar amatent a parar un moment i prendre la clau de l’habitació del Hotel Garona a on probablement arribaria abans.

El grup de secà va anar amb dos cotxes i primer a l’Artiga de Lin a on els prats són macos, però sense aconseguir veure per on brollava l’aigua procedent de la gelera l’Aneto. La pujada fins allà era notable amb una zona de llacets i amb algun ciclista que pujava, que es va poder superar i que després el vam tornar a trobar a la Bassa d’Oles . Va ser quasi a dalt de tot a on es va creuar amb el grup que havia anat amb bici, que per cert, va ser l’únic que no es va mullar, doncs al grup dels cotxes els hi va ploure, poc, però va ploure a l’Artiga de Lin. Les bicis van arribar abans a Bossòst i després de dutxar-se van sumar-se als que havien anat en cotxe, per planificar la tornada. Finalment, Elvis i Gemma tenien planificat anar a Lleida a on es quedarien. Javi i Tommaso volien anar directes a Barcelona. La resta, uns volien passar per Lleida, doncs consideraven que no hi haurien retencions i a més volien dinar bé pel camí i Josep M considerava que passant per Perves i Manresa hi havia menys risc de problemes a l’entrada a Barcelona. Finalment tres grups. Uns van dinar entaulats passant per Lleida, un altre, Josep M i Sebas, van prendre un menjar no convencional (tapes) a Tremp i Javi i Tommaso van anar directes.

Cap va tenir problemes i tothom que anava a Barcelona havia arribat abans de les vuit de la tarda.

En Josep M, que per fer anys durant aquesta setmana (78) va assumir ¡, com és costum, va abonar les begudes del grup quan va poder, considera que l’esport es un bon sistema per mesurar les limitacions que condiciona l’edat i que és el que motiva una decisió pensada i que la voldria justificar explicant-vos la seva trajectòria vital, que de fet, és el que li permet, en part, justificar i prendre decisions que no li son plaents i diu:

“Actuar de forma organitzada, m’ha permès conciliar moltes activitats, entre elles la vida familiar, la professional i l’esport.

Soc el gran de tres germans i amb Mercè hem tingut dos filles que en conjunt tenen cinc nets de entre 12 i 16 anys, que a més de als seus pares, donen feina als avis.

Des del punt de vista professional, vaig acabar Medicina el 1965, i després d’una estada en París durant l’any 68, incloent els esdeveniments de Maig-68, vaig ser metge del Hospital Clínic de Barcelona, a on tingué l’ocasió de crear la Unitat d’Endoscòpia Digestiva, que en aquells moments era una nova tècnica. Vaig ser responsable d’aquesta unitat des de 1968 fins 2011, el que, a més de fer de metge, em permeté impartir més de 500 conferències, publicar 8 llibres, més de 400 articles, ser professor universitari i president de la Sociedad Española de Endoscopia Digestiva entre altres activitats. 

En l’esport, a Girona vaig ser un xicot enganxat a una bici, a pesar de que va ser en atletisme a on vaig competir, arribant a campió provincial de 800 m llisos amb el GEiEG.  Córrer, després, em permeté conèixer d’una altra manera els llocs a on anava per motius professionals i, a més, participar en innumerables curses populars,  entre elles més de 20 maratons,  incloent dues vegades la de New York i nou la de Barcelona. En dos ocasiones vaig fer-la amb 2h 51’, el que m’omple d’orgull. Las carreres a peu es van acabar per una lesió de menisc que va impedir l’adequada carrega d’entrenament. La bicicleta no castiga el genoll com ho fa la carrera a peu i vaig canviar d’esport passat l’any 2000 i el 2011, per invitació de Sergio, em vaig incorporar a la Grupa.

A pesar de l’edat cronològica, durant un bon número d’anys he pogut mantenir un cert nivell. De totes maneres, l’esport precisa una gradació adequada de l’esforç, de manera que no s’hagi d’arribar al límit. Si el romanent fins al límit es va reduint, la satisfacció també ho fa. Per altra part, si l’activitat es fa en grup i aquest és conscient de les limitacions d’algun dels membres, ha de destacar unitats, o establir mides para mantenir la cohesió, la qual cosa representa un inconvenient afegit.

Conscient d’aquestes circumstàncies i malgrat considerar que el Grup A de la A.C. Monjuïc és modèlic en organització i previsió i també especialment considerat amb cada un dels membres del grup, amb pesar, penso que ha arribat el moment d’intentar acoblar-me a grups menys exigents des del punt de vista físic.

Òbviament, per mi res canvia, excepte pel fet que, habitualment no coincidim en las sortides, però desitjo agrair-vos la vostra amistat, que espero que continuï i oferir-vos la meva disponibilitat, per si, en algun moment, pot ser d’ajuda.”

Placa de Miguel Indurain subiendo el Portilhon. En diferentes curvas hay placas de los vencedores españoles del tour.
Curva y placa en honor a Ocaña en la curva que se cayó bajando el Col de Menté.

ANADA: per Molins de Rei, Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Congost (RG), Les Carpes, Olesa de Montserrat (RG), Desvío Can Sedó (RG), Esparraguera, Desvío, Can Fosalba, Serra Alta i Els Hostalets de Pierola.

TORNADA: per Piera (RG), Masquefa, La Beguda, Martorell (RG), Los Onze ( opcional RG), Castellbisbal, Mirasol, Valldoreix, Vallvidrera (RG) i Barcelona.

SORTIDA: a les 7:00h. del PALAU REIAL, 120 Qm. / 1.700 mts.

Crónica: a pesar de la ola de calor que pronosticaba (y se cumplieron) fuertes temperaturas hoy, nos juntamos 18 (3 compañeros de llebrers) para hacer esta salida.

A las 7 ya hacia calorcito pero muy soportable. Rodamos ligeros hasta Olesa que es un terreno bastante llevadero. Desde allí empieza la zona dura del día.

Giro a la izquierda y a la derecha para subir a Esparraguera por el desvío a Can Sedó. Unos 3 kilómetros al 3% de media. Un par de curvas duras y el resto más llevadero. Reagrupamos a la entrada del pueblo para atravesarlo todos juntos e ir hacia la carretera de Hostalets. Poco después de Esparraguera tomamos el desvío a la derecha para coger la carretera a Mas d’en Gall, hasta la Serra Alta. Son casi 7 kilómetros al 4% de media pero con algunas zonas muy exigentes de altos porcentajes. Las primeras un poco más largas y con carretera ancha y de largas rectas que hacen que parezcan más duras. Una vez pasado Mas d’en Gall ya es carretera más estrecha y las zonas duras (llega al 19%) son más cortas, con una zona final de toboganes.

El calor ya va apretando y algunos paran 500 metros antes de llegar a la urbanización en una fuente. Reagrupamiento en la cima y fuerte bajada hacia la Riera. Primer año que no impresiona tanto al estar recién asfaltada. Casi llegando abajo, desvío a la izquierda por zona de cemento, hasta llegar a la riera. Unos 500 metros por pista de tierra y desvío a la izquierda para ir de nuevo hacia la carretera de Hostalets. Un primer kilómetro al 8% de media y luego ya algo más suave hasta llegar a la carretera. Reagrupamos en el cruce y ya nos dirigimos a Hostalets. El calor ya aprieta más y hay ganas de refrescarse.

Finalmente, llegamos al restaurante poco más tarde de las 10. Como cada año suele hacer calor, toda la subida más dura se hace antes de almorzar que permite completarla antes de que suba mucho mas la temperatura. Justo cuando están abriendo. Buen almuerzo en la terracita (aunque al ser tantos tiene que ser con bocatas fríos y hay que dejar las tortillas que mayoritariamente solemos pedir) y bastante ligero a pesar de ser tantos. La mayoría doble bebida fresquita en lugar de café después. Foto de grupo (salvo Fernando que siguió sin parar).

La vuelta, hasta Martorell, es muy rápida y casi siempre picando hacia abajo. Solo una rampa un poco más larga antes de la Beguda. Llegamos a Martorell antes de las 12 pero con algo más de 40 grados. Ya habíamos hablado de este año no hacer los Once, que no tienen ni una sombra y suele hacer mucho calor. Pero hoy es hasta peligroso.

Subimos el Congost y paramos en la gasolinera a comprar bebidas y finalmente decidimos tampoco hacer Vallvidrera para evitar riesgos de golpes de calor con esta temperatura (aunque al final un par en Molins osaron hacer la Creu). Tras beber y refrescarnos bien, seguimos directos por Sant Vicenç dels Horts y Esplugues. Llegando por el carril bici nos encontramos al B22 justo cuando a Andrés le dan unas fuertes rampas seguramente por la deshidratación. La mayoría (salvo los que tienen que cruzar al otro lado de la ciudad) se quedan hasta que llega la ambulancia para atenderle. Horas más tarde ya tenemos información de que se encuentra bien. Nos alegramos. A cuidarse.

Desde ahí ya cada cual para su casa, llegando por primera vez en semanas, muy pronto. Buena salida a pesa del calor sofocante.

ANADA: per litoral, Can Ruti, Coll de La Vallensana (RG), Sant Fost, ctra.de la Roca, Coll de la Conrería (RG), Tiana, Montgat, NII, El Masnou, Alella, Coll de la Font de Cera (RG), Vilanova de la Roca, La Roca del Vallés (RG), Coll d’Òrrius i baixada a Òrrius, desviament ctra. d’Argentona a l’esquerra, Coll de Parpers (RG), La Roca del Vallés

TORNADA: Vilanova, Montornés, Martorelles, Montcada (RG), Cerdanyola, Alt del Forat del Vent (RG) i Barcelona.

SORTIDA a les 7:00 h. PLAÇA ESPANYA, 130 Qm. / 1.800 mts.

Crónica: nos juntamos 15 para hacer ya está clásica salida. Empezó siendo 4 cims, luego 5 y desde hace unos años 6 aunque la última suele quedar como opción según cómo se vaya de tiempo. Dos: Fernando y Diego, en marchas. Gran fondo Girona-Rocacorba y Bonaigua Gran Fondo respectivamente. Bravo campeones.

Día ya de verano aunque sin calor excesivo. La explicación de los puertos se puede ver en la crónica de años pasados.

Salimos por el litoral hasta pasar la estación de Badalona y poco después a la izquierda para la primera subida del día. En este caso en tres partes, una primera por la ciudad, una segunda Can Ruti (recién asfaltado ha quedado genial y se rueda muy diferente a pesar de la fuerte pendiente) y ya la tercera la parte final de la Vallensana.

En todas las subidas, cada cual toma su ritmo o, como se suele decir, la carretera pone a cada cual en su sitio. En todas las cimas un grupo cabecero que se lo toma más en serio con Jordi, Elvis, Jorge, Sebas… y ya luego un rosario con todos y todas las demás. Eso sí, con un Sergio llevando siempre a la vista a los primeros.

Bajada a la carretera de la Roca (todavía fresquita) y rodar hasta Sant Fost, para el segundo. La Conrería por este lado es muy tendido, solo con un par de zonas que pican más, al salir del pueblo y hay un kilómetros y medio de la cima. De nuevo reagrupamos en la cima y bajada hacia Tiana.

Cogemos la carretera de la costa hasta Masnou y giro a la izquierda para el tercer puerto del día. La Font de cera. El más largo y con tres zonas de semáforos al principio que obligan a hacer paradas. La salida de Alella es la zona más dura. Coronamos los 15, nuevo reagrupamiento y bajada hacia Vilanova. Nueva zona de rodar hasta La Roca. 

Al llegar, decidimos hacer la foto del grupo ya que coronando Orrius algunos se volverán por la costa a casa que tienen que llegar pronto. En la foto de hoy el protagonismo central ha cambiado y tenemos una protagonista especial muy juguetona: la perrita del fotógrafo que quiere salir en la foto.

Subida a Òrrius. Es el puerto más corto de esta salida, pero el más duro en porcentajes. Reagrupamiento en la cima y primeras despedidas de los 3 que marchan por la costa. Los primeros años el desayuno era en Òrrius pero tras ir cerrando algunos bares y el mal trato recibido las últimas veces en Cal Tatano, decidimos seguir aunque se haga tarde. 

Cuarto puerto del día: Parpers. El más suave, tanto por extensión como por ser muy tendido. Reagrupamos en la cima y ya rápido hacia La Roca a almorzar. Buen desayuno y rápido en la plaza, donde ya pica bastante el sol. Comentamos de cambiar un poco la vuelta para intentar llegar más pronto y acercarnos al stand del club en la Mostra d’entitats. Así que la idea será que la sexta cima sea el cementerio en lugar de el forat. Se ahorran unos 9 kilómetros y aunque es más corto que el forat (4 kilómetros frente a 7) también es más duro con un kilómetro que se agarra bastante al pasar el tanatorio.

Tras el almuerzo se rueda agrupado y bastante rápido, con viento a favor hasta el puente de Montcada. Giro a la derecha y tras pasar el pueblo, giro a la izquierda para enseguida tomar a la derecha hacia el cementerio. Primera parte, suave, hasta llegar al Tanatorio. Ahí empieza una zona bastante dura hasta desvío a la derecha y desde ahí zonas de pendiente y descansos hasta coronar. 

Una vez arriba nuevas despedidas. Jordi ya nos había dejado en Vilanova para volverse por Font de cera y la costa. Y aquí se despiden Elvis y Gemma que ya están al lado de casa. Los 9 restantes bajamos hacia la ciudad. Finamente, la tentación de estar cerca de casa de unos u otros hace que lleguemos solo 3 a la Mostra. Saludamos a los que están, nos dan un refresco que se agradece especialmente, hacemos una foto y ya para casa.

ANADA: per Martorell (RG), Olesa, Monistrol (RG), S. Vicenç de Castellet, Pont de Vilomara (RG), Rocafort (RG), Mura (RG), Coll de Estenelles (RG), Matadepera

TORNADA: per Terrassa (RG), Les Fonts, Sant Cugat (RG), Arrabassada (RG) i Barcelona.

SORTIDA: a les 7,00h. del PALAU REIAL, 127 Qm. / 1.760 mts.

Crónica: estrenamos el mes de Junio y las salidas de las 7 y llegó el verano de golpe. 20 grados en el punto de salida y hasta 34 en la parte final tras el almuerzo. Uffff.

A las 7, en el punto de salida nos juntamos 18. También estaban los del B22. 3 de nuestro grupo decidieron que el Olesa continuarían con ellos para hacer un poco menos y llegar antes. Tres invitados amigos de Nino que querían probar con el grupo. Esperamos que hayan disfrutado. 

Rodamos bastante agrupados en la primera parte de la salida. En Olesa, 3 se quedan a esperar al B22 para seguir con ellos y uno de los amigos de Nino regresa. Seguimos 14.

Se rueda rápido hasta Monistrol y la salida a Sant Vicenç de Castellet. Desvío a la derecha hacia el Pont de Vilomara. A partir de ahí comienza ya una ascensión que nos llevará hasta coronar Estenalles. En total son casi 22 kilómetros al 3%, pero con tres zonas diferenciadas.

Una primera subida hasta Rocafort de 5,5 km. al 4%. Cada cual a su ritmo. En la plaza de Rocafort, reagrupamos y rellenamos bidones.

Fuerte bajada de 1 kilómetro para iniciar la segunda parte hasta la carretera de Estenalles pasando por Mura: 7,2 kilómetros al 3%. La primera parte hasta la entrada de Mura es muy suave. A partir de ahí ya se endurece más, especialmente el paso y salida de Mura. Hace años solíamos almorzar en Mura pero no daban muchas ganas de arrancar en plena subida y hacer todo el resto de la subida con el estómago lleno. Así que desde entonces se decidió, que aunque significará retrasar el almuerzo, lo haríamos una vez acabada toda la subida.

Reagrupamos en el cruce de la carretera. Y desde ahí, tercera parte de la subida, la más dura pero también la más bonita con unas preciosas vistas: 6 kilómetros al 4%, de los que los 4 últimos son al 6%. Finalmente coronamos y reagrupamos en la cima ya con ganas de almorzar, ya que son más de las 11.

Rápida bajada a Matadepera y almuerzo en el restaurante del polideportivo. Buen servicio y rápido a pesar de ser tantos. 4 tienen que marchar un poco antes y no saldrán en la foto. Celebramos el cumpleaños de Àngel que fue hace unos días y nos invita a las bebidas. Felicidades.

Agrupados seguimos bajando por la riera, las fonts hasta llegar a Sant Cugat. Vamos por el campo de golf hasta la carretera de la Rabassada. Desde ahí ya cada cual sube los 5 kilómetros que quedan como puede. En esa subida el termómetro marca los 34 grados y entre eso y lo que llevamos alguno ya sufre un poco. Pero finalmente todos coronamos. Despedidas, unos bajamos directos hacia Poblenou mientras los que van para la zona sur de la ciudad todavía tienen ganas de coronar el Tibidabo antes de bajar hacia casa.

Buena salida, con mucho calor en la parte final. El sábado que viene tercera y última semieespecial de la preparación para la gran especial anual del verano. Nos espera la clásica subida al Turó por Mosqueroles.

Faltan 4 que tuvieron que marchar antes de acabar el almuerzo

ANADA: per Sant Vicenç del Horts, Congost (RG), Martorell, Gelida (RG), Sant Sadurní (RG), La Fortesa, Sant Jaume Sesoliveres (RG), Canaletes, Coll de la Mata (Guixera), La Font del Bosc (RG) i Capellades.

TORNADA: per Vallbona d’Anoia, Piera (RG), La Beguda, Martorell (RG), La Ferralla, Valldoreix, Les Planes, Vallvidrera (RG) i Barcelona.

SORTIDA: a les 7:30h. del PALAU REIAL, 130 Qm. / 1.610 mts.

Crónica: de nuevo muchas bajas (es temporada de marchas). Mañana hay 8 compañeros y compañeras del grupo que van. Que vaya muy bien. Y tras todo el viernes lloviendo alguno más se rajó. Finalmente, nos juntamos 7 para hacer esta salida. En el punto de salida, nos encontramos con llebrers, a los que la climatología también ha dejado en apenas 3 (esperaban que se juntará alguno más por el camino).

El día empieza muy nublado, pero poco a poco se va despejando. A partir de Molins ya cielo despejado y sol. Al ser pocos, rodamos bastante agrupados. Ligeros hasta Martorell. Allí desvío a la izquierda y subida de fuerza hasta Gelida. Continúa hasta bajar a Sant Sadurní. Desvío hacía la derecha y más adelante de nuevo a la derecha hacia Piera para poco después girar a la izquierda hasta llegar a Sesoliveres. Ahí nuevo desvío a la izquierda y comienza una carretera estrecha, tranquila y muy bonita que ya no parará de subir hasta culminar el Coll de la Mata. La primera parte hasta casi Canaletes es más dura aunque corta, luego ya suaviza más pero no para de subir varios kilómetros. Una vez coronamos, nos dejamos caer hasta Capellades. Como es habitual, la subida ya cada cual a su ritmo aunque en la parte final suavizamos para coronar agrupados.

Buen almuerzo y rápido, este año en la Cafetería Capellades. Foto de grupo y de regreso.

Rápida bajada hasta buscar la carretera de Vallbona. Unos kilómetros de dura subida y una vez coronado ya no dejaremos de bajar hasta Martorell. Es una bajada en la que hay que pedalear con diversos repechos de vez en cuando.

Subimos ligeros el Congost y reagrupamos y comentamos. 2 deciden ir directos ya hacia Barcelona y los otros 5 continuamos por la ruta original a buscar Les Planes. El cielo empieza a cubrirse bastante así que rodamos ligeros, aunque a algunos ya se les está haciendo larga la salida (estas dos últimas han aumentado los kilómetros). Valldoreix, Les Planes y llegando a la altura del desvío hacia el Inout empieza a llover (justo a las 14 como indicaba alguna previsión). 4 siguen por Les Planes mientras yo voy por el Inour. Paro en una parada de autobús y tras comprobar en el radar de meteocat que es una nube aislada, espero unos pocos minutos. Efectivamente, para e incluso sale el sol un rato. Así que puedo acabar coronando con la carretera casi seca y, lo que es más importante, bajar la rabassada en seco. A medio Inout hay una obra que corta la carretera, me desvío a la derecha y me encuentro al lado de la carretera una manada de crías de jabalís.

Finalmente llegada a casa sin mojarse en un día que había dudas. La semana que viene, segunda semiespecial: Rasos de Peguera.