ESPECIAL DEL VERANO BOSSOST: 14-7-2019

Sábado: Bossost, El Portilhon -164-, Peyresiurde/Peyreagudes -204-, Menté (opcional todo -237- o parte), Col de Buret, Col des Ares, Bossost. (144 km. – 3.200 m.)

Domingo: Bassa d’Oles por Artiga de Lin (44 km. – 950 m.)

Crónica de Josep María:

L’Especial d’aquest any 2019 era molt atractiva, amb estada a l’Hotel Garona que ja coneixíem i que no ens va decebre, gracies a uns bons àpats, un bon menjar, un tracte exquisit, i a uns trajectes que incloïen Portillon, Col del Peyresourde i el de Mentè, el primer dia i el segon una passejada per les muntanyes de la zona entre Bossòst i Vielha, pujant a l’Artiga de Lin i a la Bassa d’Oles. El primer dia hi va haver una propina, no oficial, però que Paco ja tenia programada, d’uns 40 quilòmetres i 600 metres més de desnivell passant pels colls de Buret (590m i uns 100 m de desnivell venint de Mentè) i d’Ares (797) amb 300 m de desnivell.

El viatge del primer dia amb sis cotxes va ser entretingut. La sortida es va esglaonar, dons alguns sortien entre dotze i una i els altres cap a les quatre. Els últims van tenir més problemes al coincidir amb la sortida del cap de setmana. Diego i Paco, Sebas i Josep M i Rafa i Angel es van acabar trobant al restaurant de carretera “Los Amics” uns quilòmetres després de Lleida i van arribar quasi junts Bossòst.  Jorge i Sergio van arribar una mica mes tard i Gemma i Elvis, una mica abans de sopar.

A Bossòst el vespre havia refrescat una mica, després de la intensa calor durant el viatge. El sopar, després d’haver-se assegut una estona en un bar, va ser plaent i es va fer el programa per al dia següent. Paco suggerí, ara sí, poder fer el port d’Ares fent uns 40 quilòmetres més i uns quants metres més de desnivell, just després de coronar el port de Mentè. Sergio va acumular energia menjant el seu plat doblat per formatge i salsa de tomata, no fos cas que es denaris. No se’l veia massa convençut de per la prolongació, però de moment hi posà la carrega energètica per fer-ho. Després d’un curt passeig a la fresca tothom se’n va anar a dormir.

Al dia següent, dissabte, a les vuit del matí, tots de romans, ens trobàrem per esmorzar. Calia sortir puntualment a dos quarts de nou. Vam recollir les bicis i començàrem a pujar el Portillon amb una mica de fresca, que es va esvair ràpidament després dels primers metres de pujada.

El Portillon des de Bossòst és un bon aperitiu, amb vuit quilòmetres d’una duresa mitja amb un desnivell de 700 m. Per aquest costat el Portillon és una mica més suau i curt que per la part francesa. A mitja pujada el monument a la Vall d’Aran va ser el primer lloc de reunió amb fotos. El segon punt sigué el propi Portillon. S’havia pujat amb una certa calma, tothom al seu nivell, donat que aquests, només eren els primers metres de pujada i quedava molta teca. La baixada és molt pendent amb corbes que calia negociar, però amb la dificultat afegida de que gran part de la baixada estava asfaltada recentment i feia una mica d’angúnia córrer massa.

Es va arribar a Bagneres de Luchon, ciutat balneari amb totes les característiques d’aquest tipus de ciutats termals, a on, a finals del segle dinou i a principis del vint s’hi arreplegaven gent benestant, que volien fer salut i mostrar el seu estatus, construint palauets que ara, que la tuberculosi ja no és el gran e insoluble problema i la mobilitat ha millorat de forma meteòrica, tenen un caire decadent i decididament antic. De totes maneres, aquestes ciutats continuen tenint un gran atractiu i segueixen sent centres d’acollida per gent tranquil·la a qui els hi agrada fer excursions, anar amb bici, passejar i gaudir de la natura, el que justifica un gran nombre de xalets que envolten la part antiga de la vila. Vam passar com una exhalació per Bagneres de Luchon, primer per una zona amb xalets moderns i després per la part antiga, per sortir cap el Peyresourde, per un trajecte molt ben indicat.

El Col de Peyresourde, pujat 45 vegades per el “Tour” abans es coneixia amb el nom de “la peira sorda” (Peyresourde). Es va pujar per primera vegada el 1910 (Octavie Lapize) després hi ha els noms de  Bahamontes, Gaul, Julio Jimenez, De la Fuente, Chiappucci, Hinault, Froome que són alguns dels que l’han pujat en primer lloc. No sé per quina raó, actualment es considera de 1ra categoria, però en una ocasió es va considerar categoria especial (HC hors categorie) i d’altres com a segona. El port és dur amb uns 950 m de desnivell, amb pendents força uniformes entre 6,2 i 8,3 %, després d’uns 3 Km més suaus. És l’enllaç entre el Port d’Aspin i el Portillon , encara que també té enllaç amb el port de Aspet (a on hi va morir Casartelli) i amb el de Mentè.

Nosaltres el vam fer d’anada i tornada, és a dir, com a repte i per poder-lo posar a la col·lecció de ports de muntanya amb “pedigree”. Vam començar a pujar el port, del que els primers quilòmetres són suaus i poc atractius i després, encara que puja força, el paisatge és insuls. Vam deixar a la dreta el encreuament que porta al port de Balés i el paisatge no va variar fins l’encreuament cap a l’Aspin. Aquí vam seguir cap el Peyresourde i el paisatge va canviar al canviar de vessant i ens va permetre veure els cinc quilòmetres finals, que es mostraven de forma espectacular amb la carretera serpentejant per la muntanya, mig penjada fins quasi a dalt del port.

A dalt, els primers es van entaular, i després tots ens hi vam anar afegint a mida que anàvem arribant. Vam recuperar forces amb unes creps ensucrades i begudes que,  a ben segur,  ens servirien després. La baixada, ordenada, sense gaires diferències, es va veure interrompuda per poder prendre aigua d’una font a mitja baixada, que ja havíem vist pujant i de la que no sabíem ben bé si era potable. A baix el “track” ens va facilitar trobar la sortida cap a Saint Beat que estava a uns 20 quilòmetres. El trajecte era un fals pla, amb tendència a la baixada, que tothom va fer en grup i a una bona marxa donat que la zona no té massa atractius paisatgístics, esperant travessar el pont sobre la Garona per començar, d’immediat, el port de Mentè.

Saint Beat és un poble sobre la Garona en una zona a on la vall s’estreny, el que justifica que en un dels costats del riu hi hagi una mena de fortificació amb torre vigia a on ara hi ha una escultura d’un sant que la presideix. La fortificació possiblement actuava com a control / defensa del pas per aquesta via de comunicació entre la Vall d’Aran i l’Occitània.

Travessat Saint Beat i agafant un pont a l’esquerra comença, de sobte, la pujada a Mentè. Aquest port té uns deu quilòmetres i una mica mes de 900 m de desnivell i com és lògic, cal esperar que la pujada sigui forta. A mes és uniforme. Del 9% no baixa. No hi ha cap descans. També és un port que té història doncs el “Tour” l’ha pujat 21 vegades. L’any passat el que va passar en primer lloc va ser Alaphilippe, que en el moment que estàvem pujant estava fent historia en el Tour 19. El port, apart la seva duresa, també és recordat, doncs durant el Tour de 1971, el 12 de juliol del 1971 (feia 40 anys i un dia, el dia que el vam pujar) Luis Ocaña, que anava líder destacat amb minuts d’avantatge sobre Eddy Merckx, va haver d’abandonar. Era un dia amb tempesta i molta pluja i Ocaña va patinar, va caure i Zoetemelk li va caure a sobre i el va malferir. Hi ha una estela commemorativa al quilòmetre 6,5.  La primera part és força recta i amb poques vistes. Els últims quatre quilòmetres van fent llacets i és més entretinguda.

Un grup que es pot anomenar el Grup A del Grup A (Elvis, Paco, Diego, Tommaso, Angel, Rafa, Jorge, Javi i Sebas) la va pujar amb la intenció de continuar per l’altre vessant. El segon grup amb Gemma, Sergio i Josep M, que decidiren fer només Mentè i tornar cap a Saint Beat i Bossòst, com estava inicialment previst,  van fer la pujada una mica més lenta, però amb els mateixos problemes que per al primer grup, la calor. La pujada no té ombres i a les dues de la tarda això marcava molt. A més, el pis tenia grava solta ja que estava asfaltat recentment. El grup es va dividir i Gemma decidí quedar-se en el poble de Boutx, mentre que i Sergio i Josep M van anar fent, es van parar a la placa commemorativa de la caiguda d’Ocaña, a on els tàvecs els van començar a atacar durament i van haver de marxar tot lo de pressa que les cames van permetre. Van arribar al port uns pocs minuts després de que el primer grup hagués marxat, per acabar l’Especial amb el complement d’uns 40 quilòmetres més.

El primer grup va fer el port de Buret que és curt i amb cent metres de desnivell, mentre que el d’Ares té mes entitat amb uns 300 m i un descens potent.  L’Angel va punxar en el descens des de Mentè, cap al port de Buret, a on el pendent és important. Sergio i Josep M van baixar de Mentè i ja havien quedat d’acord amb recollir Gemma durant la baixada.

Els dos grups van arribar a la llera del riu Garona, encara que el grup que havia fet  el Col de Buret i el d’Ares molt més avall, de manera que per arribar a Bossòst mancaven uns quants quilòmetres més que per al grup que va baixar directament del col de Mentè. Aquest trajecte és una pujada continuada que en conjunt per a un grup va representar uns tres-cents metres i per al grup que va baixar de Mentè directament uns dos-cents. Ambdós grups van intentar trobar un lloc per parar i fer prendre algun refresc, però gairebé fins a la frontera no es va trobar un lloc obert.

El grup B del grup A, amb un trajecte més curt i menys exigent, va arribar un parell d’hores abans que el grup A del Grup A amb les nou unitats. Els primers van fer 104 Km amb 2520 m de desnivell i els Grup A qualificat quasi 3200 m de desnivell i 146 Km.

Ambdós grups, en arribar a la llera de La Garona, van agafar una bona marxa fonamentalment per les ganes d’arribar a Bossòst, poder dutxar-se i prendre algun refresc abans de sopar. En arribar a Bossòst, el grup que havia fet menys quilòmetres decidí fer un refresc en un bar prop de l’hotel i abans d’anar a dutxar-se, mentre que el grup que havia prolongat la ruta va anar directe a dutxar-se i després fer la cerveseta, abans d’anar a sopar. Diego, que tenia obligacions a Vielha va absentar-se temporalment i es veu que també va sopar molt bé.

El sopar, excel·lent, amb una amabilitat i bonhomia dels responsables del Hotel Garona que cal destacar, ens va permetre gaudir del bon humor i a on es va comentar de tot, en relació al dia i a les moltes aventures i aspectes interessants que a tots ens estimulen. Alguns encara van tenir esma d’anar a prendre quelcom en un bar proper a l’església romànica i a l’Ajuntament de Bossòst.

Les previsions per al proper dia no eren bones i es van comentar solucions alternatives que fossin atractives. Al despertar al matí, el primer missatge va ser d’Elvis “no plou”, indicant que en aquestes condicions calia programar la sortida. A l’esmorzar alguns de romans i altres de turistes. Al final un costat de la taula es va considerar la zona humida i l’altre la de secà. Van decidir sortir el propi Elvis, Paco, Angel, Sebas, Rafa i Jorge, mentre que Diego, Sergio, Gemma, Javi, Tommaso i Josep M decidiren assegurar no mullar-se. Casualment un costat de la taula era la de secà (la que volia assegurar que no es mullaria).

El primer grup va fer la segona part del trajecte que inicialment estava previst per al diumenge. La decisió es relacionava,  tant en la previsió de pluja, com pel fet que es començava tard i calia deixar les habitacions abans del migdia.

El trajecte tenia una porció comuna amb unes bones pujades al començament, per prendre una cruïlla a l’esquerra per anar directament a la Bassa d’Oles amb el que escurçava el trajecte inicial de 57 Km a uns 44. La pujada és important però el més exigent va ser l’últim quilòmetre amb rampes que superaven el 10%. A dalt, la bassa és molt maca i a més hi havia un conjunt d’eugues i un cavall amb uns quants poltres, que feien molt de goig. En començar la baixada, el grup es va creuar amb els cotxes de Jorge i de Diego i no els van ni veure ni reconèixer, de concentrats que anaven i és que la carretera era tan estreta que no permetia distraccions. Només Paco va estar amatent a parar un moment i prendre la clau de l’habitació del Hotel Garona a on probablement arribaria abans.

El grup de secà va anar amb dos cotxes i primer a l’Artiga de Lin a on els prats són macos, però sense aconseguir veure per on brollava l’aigua procedent de la gelera l’Aneto. La pujada fins allà era notable amb una zona de llacets i amb algun ciclista que pujava, que es va poder superar i que després el vam tornar a trobar a la Bassa d’Oles . Va ser quasi a dalt de tot a on es va creuar amb el grup que havia anat amb bici, que per cert, va ser l’únic que no es va mullar, doncs al grup dels cotxes els hi va ploure, poc, però va ploure a l’Artiga de Lin. Les bicis van arribar abans a Bossòst i després de dutxar-se van sumar-se als que havien anat en cotxe, per planificar la tornada. Finalment, Elvis i Gemma tenien planificat anar a Lleida a on es quedarien. Javi i Tommaso volien anar directes a Barcelona. La resta, uns volien passar per Lleida, doncs consideraven que no hi haurien retencions i a més volien dinar bé pel camí i Josep M considerava que passant per Perves i Manresa hi havia menys risc de problemes a l’entrada a Barcelona. Finalment tres grups. Uns van dinar entaulats passant per Lleida, un altre, Josep M i Sebas, van prendre un menjar no convencional (tapes) a Tremp i Javi i Tommaso van anar directes.

Cap va tenir problemes i tothom que anava a Barcelona havia arribat abans de les vuit de la tarda.

En Josep M, que per fer anys durant aquesta setmana (78) va assumir ¡, com és costum, va abonar les begudes del grup quan va poder, considera que l’esport es un bon sistema per mesurar les limitacions que condiciona l’edat i que és el que motiva una decisió pensada i que la voldria justificar explicant-vos la seva trajectòria vital, que de fet, és el que li permet, en part, justificar i prendre decisions que no li son plaents i diu:

“Actuar de forma organitzada, m’ha permès conciliar moltes activitats, entre elles la vida familiar, la professional i l’esport.

Soc el gran de tres germans i amb Mercè hem tingut dos filles que en conjunt tenen cinc nets de entre 12 i 16 anys, que a més de als seus pares, donen feina als avis.

Des del punt de vista professional, vaig acabar Medicina el 1965, i després d’una estada en París durant l’any 68, incloent els esdeveniments de Maig-68, vaig ser metge del Hospital Clínic de Barcelona, a on tingué l’ocasió de crear la Unitat d’Endoscòpia Digestiva, que en aquells moments era una nova tècnica. Vaig ser responsable d’aquesta unitat des de 1968 fins 2011, el que, a més de fer de metge, em permeté impartir més de 500 conferències, publicar 8 llibres, més de 400 articles, ser professor universitari i president de la Sociedad Española de Endoscopia Digestiva entre altres activitats. 

En l’esport, a Girona vaig ser un xicot enganxat a una bici, a pesar de que va ser en atletisme a on vaig competir, arribant a campió provincial de 800 m llisos amb el GEiEG.  Córrer, després, em permeté conèixer d’una altra manera els llocs a on anava per motius professionals i, a més, participar en innumerables curses populars,  entre elles més de 20 maratons,  incloent dues vegades la de New York i nou la de Barcelona. En dos ocasiones vaig fer-la amb 2h 51’, el que m’omple d’orgull. Las carreres a peu es van acabar per una lesió de menisc que va impedir l’adequada carrega d’entrenament. La bicicleta no castiga el genoll com ho fa la carrera a peu i vaig canviar d’esport passat l’any 2000 i el 2011, per invitació de Sergio, em vaig incorporar a la Grupa.

A pesar de l’edat cronològica, durant un bon número d’anys he pogut mantenir un cert nivell. De totes maneres, l’esport precisa una gradació adequada de l’esforç, de manera que no s’hagi d’arribar al límit. Si el romanent fins al límit es va reduint, la satisfacció també ho fa. Per altra part, si l’activitat es fa en grup i aquest és conscient de les limitacions d’algun dels membres, ha de destacar unitats, o establir mides para mantenir la cohesió, la qual cosa representa un inconvenient afegit.

Conscient d’aquestes circumstàncies i malgrat considerar que el Grup A de la A.C. Monjuïc és modèlic en organització i previsió i també especialment considerat amb cada un dels membres del grup, amb pesar, penso que ha arribat el moment d’intentar acoblar-me a grups menys exigents des del punt de vista físic.

Òbviament, per mi res canvia, excepte pel fet que, habitualment no coincidim en las sortides, però desitjo agrair-vos la vostra amistat, que espero que continuï i oferir-vos la meva disponibilitat, per si, en algun moment, pot ser d’ajuda.”

Placa de Miguel Indurain subiendo el Portilhon. En diferentes curvas hay placas de los vencedores españoles del tour.
Curva y placa en honor a Ocaña en la curva que se cayó bajando el Col de Menté.