Grup A

ANADA: per Molins de Rei, Pallejà, Sant Andreu de la Barca, Congost (RG), Les Carpes, Olesa de Montserrat (RG), Desvío Can Sedó (RG), Esparraguera, Desvío, Can Fosalba, Serra Alta i Els Hostalets de Pierola.

TORNADA: per Piera (RG), Masquefa, La Beguda, Martorell (RG), Los Onze ( opcional RG), Castellbisbal, Mirasol, Valldoreix, Vallvidrera (RG) i Barcelona.

SORTIDA: a les 7:30h. del PALAU REIAL, 120 Qm. / 1.700 mts.

Crónica: 14 compañeros en una salida con mucho calor. A destacar la vuelta de Diego tras más de un mes y medio por un accidente de tráfico con la moto. Esta salida ya se hizo el año pasado, pero en temporada saliendo media hora antes. Así que al ser ya Julio se decidió quitar los onze que de por sí eran opcionales y aún así sigue siendo una salida exigente con bastante desnivel para la época. Pero al avanzar la especial quedó aquí. Tras esta salida ya sí bajaremos la dureza entrando de lleno en el verano.

Hasta Olesa es terreno muy llevadero y se hizo bastante rápido. Reagrupamiento y primera subida del día, hasta Esparraguera por la zona de Can Sedó. Es corta, con alguna rampa fuerte. Saliendo de Esparraguera, hicimos la misma ruta que el año pasado, que es la que hace el grupo de llebrers (nos acompañaron 3 en esta ocasión). Mucho más dura, pero más bonita y tranquila que la carretera principal. Desvío hacia Can Fosalba y la Sierra Alta. Es un tramo que no deja de subir. Primero 3 kms al 5% hasta llegar a Mas d’en Gall. A la salida un rampón muy corto que llega al 19% tras el cual continúa pero ya con porcentajes menores y pequeños descansos pasando por Can Fosalba hasta llegar a Serra Alta. En total, 6,8 km. a un 4% de media.

Reagrupamos e iniciamos la bajaba a la Riera de Pierola. En una zona la bajada llega a un porcentaje del 21% así que hay que hacerla con cuidado. Al llegar abajo, la riera. Tramo de tierra pero en buen estado, hasta tomar a la izquierda para subir a la carretera. Un nuevo y último rampón. Y ya directos a Hostalets.

Àngel y Miguel tienen prisa, así que una bebida rápida y marchan. Los demás, almuerzo, foto de grupo y preparados para la vuelta.

El regreso hasta Martorell por Masquefa es muy rápido con la carretera siempre picando hacia abajo salvo un repecho de poco más de 1 kilómetro. En Martorell, tres se van para los onze y el resto del grupo cogemos la carretera de la Ferralla para ir hacia Vallvidrera. Una vez pasadas las Planes los que vivimos en la parte norte decidimos coger el InOut y el resto de compañeros deciden acompañarnos hasta coronar Rabassada. Una vez allí, despedidas y unos hacia la ciudad directos y otros por Vallvidrera.

Buena salida, con mucho calor. Buen verano a los que ya están de vacaciones y los que se las toman en las próximas semanas. 

ESPECIAL DEL VERANO

Sábado: Luz-Saint-Sauveur, Gèdre (RG), Gavarnie, Col de Boucharo (31 km. 5,13%, 1.585 m. desnivel) (RG), Gavarnie, Gèdre (RG almuerzo), Circo de Tramousse (15 km.,) (RG), Luz Saint Sauveur (RG), Luz Ardiden (opcional 14 km., 7,41%, 1.030 m. desnivel) (RG), Luz Saint Sauveur 115 kilómetros, 3.615 metros de desnivel

Domingo: Luz S. Sauveur, Tourmalet (19 km., 7,47%), Luz S.Sauveur 38 km. 1.405 m.

Crónica de Josep María: 

Sergio, Tommaso, Paco, Miguel, Josep M, Jordi, Juan, Aris, Àngel i  Alejandra.

L’aventura va començar una mica després del migdia del divendres 7 de juliol del 2017. Uns van sortir de Barcelona entre 13 i 13:30 uns altres a les 14 h i finalment alguns, sembla que a prop de les 16 h. Tots van anar a Luz Saint Sauveur per camins diferents. A pesar del trànsit, la via més ràpida fou la de Carcasona- Toulouse, però les diferències van ser d’un màxim de 45’. Uns per Bossost, altres per Berga i uns altres per Carcasona i no se si hi va haver alguna variant més.

Encara que hi havia prediccions dolentes del temps, fins i tot per divendres a la tarda,  el temps i les temperatures es van comportar aquest dia. Per altre part, les previsions per al dia següent ens deien que el temps estaria bé fins a primera hora de la tarda.

A Luz vam trobar molt aviat el lloc a on ens havíem d’estar els propers dies, doncs encara que a uns 700 m del centre calia tenir un localitzador per trobar-ho. Paco ja ho tenia previst i mòbil amb ma va anar guiant. La distància no era el més destacat dels apartaments sinó que per arribar-hi hi havia un “rampón” continuat que arribava a un 15% el que volia dir que en arribar després de l’esforç i la baixada fins a Luz, caldria fer un esforç final notable.

Sopàrem en un dels apartaments amb el que cadascú havia portat, seguint les instruccions organitzatives. El sopar va ser entretingut i un dels temes estrella fou el temps que no estava massa clar per al dia següent. Quedàrem en despertar a l’hora adequada per poder sortir a les 7, ja que les previsions de temps donaven una finestra sense pluja, o casi sense pluja fins a les 15 h amb una possibilitat de mínima pluja allà a les 10 del matí. Durant la nit va fer calor, per una part, i per l’altre els llits i lliteres disposaven d’un coixí enorme i d’una nòrdica que no permetia massa variació. No tothom va dormir adequadament. 

Cercla de Gavernie

Al matí vam tenir la sorpresa que no havia plogut i la temperatura era prou agradable (uns 16º) a aquella hora per poder afrontar pujades sense roba d’abric. Després d’esmorzar es va aconseguir sortir a un quart de vuit i després de fer la baixada del 15% vam començar a anar, primer cap a Gèdre i a Gavarnie després amb una pujada lleugera que va ser plaent, donat que es passava pel costat del pont de Napoleó que després tindria de ser el camí cap a Luz Ardiden. Junt a aquest pont hi ha una paret vertical de pedra, al costat del riu, que serveix per fer escalada. La carretera va paral·lela al riu que està molt enfonsat en un congost molt estret i per on hi passa molta aigua que fa molta fressa (soroll-brugit). En algun punt del curs del riu, el llit del riu sembla més el d’una antiga gelera, que l’originat només per l’erosió de l’aigua. Durant la pujada vam trobar la cruïlla de La Troumouse que teníem planificat d’agafar després. Des de l’inici Alexandra i Sergio, que anaven lleugerament més a poc a poc, van quedat enrere.

En arribar a Gavarnie, i des de la mateixa carretera poguérem veure el Cercla de Gavarnie que, en quest temps de desglaç, facilita la formació d’un gran salt d’aigua, que impressionava, en el fons. Després d’una mínima parada, continuem cap el coll de Boucharo  (Bujaruelo a l’altre costat de la frontera). A partir d’aquest moment, la carretera té un bon tros de llacets amb percentatges de 7-8 i 9%, però que a poc a poc anem fent. A davant Tommaso, Àngel, Miguel Angel, Juan i Aris, darrere Jordi i Paco acompanyant a Josep M i més enrere Alexandra i Sergio.

Després d’un tros de llacets comença un tram en que la carretera té trams rectes molt més llargs, mentre es va enfilant amb percentatges que arriben al 11%. En aquest tros comença a guspirejar a pesar de que són una mica més de les 9 i no estava previst. El guspireig es torna aviat pluja franca i decidim parar un moment per protegir-nos. Quan faltaven un parell de quilòmetres per arribar la carretera asfaltada va canviar a pis amb grava fina que dificultava avançar. Això va fer una mica més feixuga la pujada però en el mig d’aquest tros la pujada es va fer menys costeruda.

Mentre tant, a dalt hi arribaven Tommaso, seguit de Àngel i després Miguel Juan i Aris. Una mica més tard el grupet de Jordi, Paco i Josep M. En arribar detectem que el port està situat uns 1500 m més enllà, però per un caminet estret, asfaltat i amb pedres despreses que dificulten la marxa. De fet, està tancat per aquest motiu. Donat que en aquell moment estava plovent una mica i feia mes fresca que la que era raonable suportar, vam decidir, primer, no continuar i fer marxa enrere i segon, mirar de fer unes fotos. Unes les vam fer nosaltres i altres vam aconseguir que ens les fessin. No sabíem que tardarien Alexandra i Sergi i vam decidir començar a baixar donat que la pluja es va intensificar i el cel no estava de broma.

Després de dos revolts i a una mica més d’un quilòmetre vam trobar a Sergio i Alexandra que estaven a punt d’arribar. Mentre ells acabaven de pujar, la resta continuarem baixant amb molta cura, dons el pis estava molt mullat i feia una mica d’angúnia anar ràpid.

En arribar a Gavarnie tots estàvem glaçats i en el primer establiment obert al públic hi caiguérem de cap.

Allà esperàrem a tothom, mentre miràvem de recuperar la temperatura, que només aconseguirem amb part, amb cafès amb llet ben calents. Les dependentes i els altres hostes ens van veure una mica apurats i es van interessar per nosaltres i fins i tot ens van oferir diaris per mitigar el fred del resta de la baixada fins a Luz Saint Sauveur.

La baixada, per una carretera perfecte de pis, però amb molta aigua i plovent molt, va ser una mica problemàtica. S’havia d’anar amb molta cura amb la velocitat i amb els revolts doncs el frens no acabaven d’anar bé. Frenaven realment poc.

Arribarem a Luz sense cap ensurt i tinguérem d’escalar fins els apartaments. Com si el temps fos burleta, en arribar va començar a fer sol i molta més bona temperatura. A pesar d’això les muntanyes al voltant presentaven moltes boires i a dalt hi havien núvols.

Després de dutxar-se amb aigua calenta per recuperar i aconseguir-ho, hi va haver consens per anar a dinar al poble. Dos cotxes i cap allà. Vam triar un establiment que pogués acomplir els criteris de menjar sense gluten i sense carn ni peix. Pizzeries i Stek-House excloses, vam decidir anar a una Brasserie en la que vam pactar una “salade” especial per Paco. Feia un bon sol, de manera que alguns dels comensals van haver de traslladar-se de lloc per evitar el sol directe. El menjar va ser acceptable i el preu de 27 € no va ser rebutjat per ningú. Després d’un passeig per la vila, tornàrem als apartaments per veure el final d’etapa del Tour, que va acabar guanyant Calmejane, un dels escapats, per molt poc.

Migdiada, descans, sauna per alguns, mirar si aconseguíem eixugar les peces que s’havien mullat, entre elles les sabates i de nou a pensar en el sopar. Paco, Alexandra, Sergio i Josep M van començar a cuinar pensant que l’altre grup també ho estaria fent, però no era així. Primer van sopar els primers i després tots anàrem a l’altre apartament a acompanyar-los metre sopaven i vam fer broma. A les 10 del vespre es va considerar que ja podria ser hora d’anar a descansar per poder començar a les 7 el dia següent.

Tanto en la subida a Boucharo como en la del Tourmalet muchas veces nos encontramos con rebaños de ovejas y de vacas en mitad de la carretera. A alguno hasta le persiguieron. Esta vez no vimos las llamas del Tourmalet

El diumenge estava planificat fer el Tourmalet, tornar i començar el viatge de tornada. Els mòbils deien que la temperatura era de 13º i boira tancada . Amb l’experiència del dia anterior vam sortir més abrigats. A les 7 començàrem a pedalar. La pujada al Tourmalet es d’un percentatge entre 7 i 8 constat. Mentre pujàvem el pis era de bona qualitat però completament xop. Per pujar no comporta cap problema, però pensàvem que sí podria ser un inconvenient  al baixar. La boira continuava present i no permetia veure gaire més que un tros de carretera. El paisatge, que és impressionant, sobretot des de els últims quilòmetres ni s’ensumava. La majoria vam agafar la variant Fignon, amb un pis força dolent però sense cotxes ni trànsit en contra, doncs es de direcció única de pujada. Algú es va despistar i va anar per la carretera nova, que es una mica mes curta i amb percentatges més uniformes. La boira, era tancada i pixanera i no vam saber, si per això o perquè realment es va posar a ploure, tinguérem de parar un moment per posar-nos protecció per l’aigua. Es van fer grupets igual que el dia anterior . Aquesta vegada Jordi i Angel van fer companyia a Josep M, mentre que un primer grup amb Miguel, Juan i Tommaso arribaren a dalt sense trobar res obert, ni lloc per estar, per lo que després de resistir a 5º una estona, decidiren baixar abans que els metges del grup els tinguessin d’atendre. Un segon grup, no anava molt distanciat del tercer, de manera que en els últims llacets es van poder comunicar per veu directa.  Miguel, Juan i Tommaso van començar a baixar mentre el segon i tercer grup anaven arribant al cim, trobant el bar obert i estranyant-se de que els del primer grup no hi haguessin entrat a l’establiment. A baix aclarirem que quant ells van començar a baixar encara no estava obert. O van córrer massa o ens vam aixecar una mica massa aviat.

Els que van entrar en el bar van poder esperar sense problemes a Alexandra i Sergio que no van tardar gaire. Fotos, cafè amb llet, xerradeta i cap a baix. Ara el temps havia millorat una miqueta i després dels primer llacets es veien muntanyes, encara que no la grandiositat del lloc. Uns parell de quilòmetres mes avall una mica de pluja, que va cedir tot seguir. Baixàvem amb precaució a pesar de la bona carretera. Una mica més avall el temps es va obrir una mica i ja podíem veure el llit del riu que va paral·lel a la carretera i passat Barèges la carretera es va anar eixugant progressivament i la velocitat de descens ja es va normalitzar. Quina satisfacció!

Vam arribar a baix envalentits i a més, havia canviat completament la temperatura i feia solet. Miguel, Juan, Tommaso i Paco van convèncer al grup de que seria convenient mirar de pujar a Luz Ardiden.

Luz Ardiden, és una estació d’esquí molt ben situada amb una carretera que surt directament de Luz St Sauveur i que puja de 685 a 1715 amb 13 Km. Els percentatges son força uniformes oscil·lant entre 7 i una mica mes del 9%. El que més destaca d’aquesta pujada és la vista sobre el traçat des de dalt. A part de la muntanya, es veuen els llacets si el temps hi acompanya. La decisió de pujar va ser molt encertada doncs el tems va acompanyar i vam poder tenir la vista des de dalt.

Parte final de luz Ardiden

A dalt hi va arribar tot el grup junt excepte Tommaso i Aris una mica després i Sergio i Josep Maria que van arribar una mica mes tard. Per pujar, la carretera estava prou bé, encara que hi havia grava de les reparacions que recentment havien fet a l’asfalt. Per baixar això va representar un problema per l’equilibri, però algunes rodes no ho van acabar de digerir bé.  Primer va punxar Miguel, després Sergio i finalment, quan molts ja havíem arribat als apartaments, vam saber que la roda de Aris havia explotat i la coberta no era reparable, per lo que Jordi va agafar el cotxe i el va anar a buscar.

Total un dia rodó, després de la decepció de no haver pogut fer els ports, fonamentalment la Troumouse el dia anterior, que vam compensar amb el Tourmalet i Luz Ardiden aquest dia. Això representà 2450 m de desnivell, amb 69 Km, lo que és una “performance” que comença a fer patxoca, explicar.

Tot seguit ens aplicàrem a deixar els apartaments nets i polits, dons si no calia pagar 50 € de penalització. Tindreu d’haver vist com s´hi va a aplicar tothom en aconseguir que els espais dels apartaments brillessin, d’allò més. Quan va passar el “controller”, per assegurar que “no ens havíem deixat res” va aprovar les nostres habilitats domèstiques.

Carregada dels cotxes i tornada. Arribar a Barcelona entre 6 i 11 h p.m. , un diumenge, a aquestes èpoques de l’any, acostuma a ser complicat per dir-ho d’una manera suau.

Vam decidir passar por Bossost i després gestionar per arribar per llocs que no estesin en el trajecte de tornada de les platges. Paco i Josep M ho van encertar passant per Tremp, Comiols, Manresa i arribant a Barcelona per l’autopista Manresa –Terrassa, nus de la Trinitat i ronda Besós. El viatge va durar des les 3:15 a les 9:15, i vam seguir la ruta que havíem parlat amb Jordi. Només vam parar un moment a Bossost, quant la majoria va decidir fer un mos. Aquí, ens vam acomiadar dels demés i després vam tornar a parar un moment per fer gasolina. Els demés van arribar, també bé, encara que una mica més tard i alguns es van trobar en algun embús, que, sembla ser, van resoldre en un temps prudencial. Segons el WA, que no enganya, a dos quarts de dotze tothom era a casa o a on havia d’estar en aquell moment (Juan i Miguel en el aeroport de Barcelona), per preparar el curro del dia següent.

Una excel·lent sortida, a pesar que el temps no hi ha acompanyar massa, però això es compensa amb la amistat i la companyia de tot el grup, que ha col·laborat activament per salvar qualsevol dificultat que s’hagi presentat.