ESPECIAL PIRINEOS: 13/14-7-2013

ESPECIAL PIRINEOS:

Recorregut 1er dia:
Ax-les-Thermes, Sorgeat, Col de Chioula (1.431 mts.), Prades, Camurac, Niort-de-Saul, Rodome, Aunat, Fontanès-de-Sault, Usson, Rouze, Mijanès, Col du Pailhères (2.001 mts.), La Forge , Ax-les-Thermes, Plateau de Bonascre y Ax-les-Thermes.
102 Qm. / 2.992 mts.
Recorregut 2on dia:
Ax-les-Thermes, Vaychis, Tignac, Caussou, Savenac, Bestiac, Axiat, Appy, Caychax, Senconac, Verdun, Les Cabannes, Plateau de Beille, Les Cabannes, Savignac-les-Omeaux y Ax-les-Thermes.
80 Qm. / 2.100 mts.

Vídeo elaborado y montado por Xavi

Crónica de Xavi:

Per fi, després de tres setmanes de retard, podem penjar les cròniques, les fotos i el vídeo de l’especial Pirineus 2013. Com podreu observar, quan visualitzeu el vídeo, no totes les fotos del recorregut pertanyen a aquesta sortida en concret, però si formen part del recorregut encara que hagin estat preses en diferent estació de l’any. Són captures de pantalla extretes de google maps i muntades junt amb les fotos de la penya. D’aquesta manera podrem recordar i mostrar al mateix temps diferents fases del recorregut. A la retina queden els colors vius en tot el seu esplendor i els paisatges encisadors i sublims que ens van regalar els Pirineus de l’Aude i l’Ariège.

1er dia: Chioula – Pailheres – Plateau de Bonascre.

Vam fixar l’hora de sortida ales 8:30, el cel estava ennuvolat i els percentatges de pluja donaven el 0,1% de possibilitats. Després d’un lleuger esmorzar i ben proveïts d’aliment baixem cap a Ax-les-Thermes, una baixada d’un quilòmetre en què ni tan sols fas girar les bieles i tot seguit gires a la dreta i comences a pujar cap al Chioula. Així, com sona.

http://www.ramacabici.com/altimetrias/francia/index.htm

Comencem a escalfar pujant. Davant s’imposa un bon ritme de pujada encara que no per a tots. En el tercer quilòmetre em despenjo amb el Sergio i fem la pujada una mica més relaxada. Chioula no és un port dur de sortida, però la mitjana del 6,9% durant 10 quilometres se t’enganxa a les cames. Arribem a dalt deixant bonics paisatges a les nostres esquenes. Ens ajuntem tots i ens fem la foto de costum. Una mica més endavant, omplim bidons en una de les moltes fonts que anirem trobant al llarg del recorregut. La temperatura és d’allò més agradable per rodar en bici i en la baixada cap a Prades ens posem l’impermeable per protegir-nos del aire fresquet que tant ens beneficia a les pujades.

Passem Prades i després d’un fals pla coronem gairebé en baixada el Col des Sept Frères, just després ens desviem a la dreta i baixem a Niort-de-Sault. Fins Niort el paisatge és de conte de fades. Ens introduïm en l’espès bosc Domaniale de Niave, a dreta i esquerra s’aixequen espigats avets verds i frondosos. Em trec les ulleres i devoro el paisatge. Cremo llantes, no em vull perdre res. Durant la transició veig la gent molt relaxada, com absorbits per la natura. Entrem a Niort-de-Sault, un poblet de 34 habitants que posa la pinzellada a aquesta bonica part de l’Aude Pyrenees. Sortim de Niort acompanyats per un petit riu a la nostra dreta i a pocs quilòmetres ens trobem el desviament a Rodome, amb trampa inclosa. Dos quilòmetres al 9% de mitjana amb una punta del 15%. Ens passen uns triatletes en plena competició, van forts. Creuem Rodome i Aunat i tornem a entrar en un altre recòndit i bell lloc, Fontanès-de-Sault. Just al sortir del poble ens trobem amb la carretera tallada, però no és suficient obstacle per a nosaltres … La voregem i seguim pedalant, és estreta, amb molta vegetació i amb un parell de tunels molt curts guanyats a la muntanya.

Baixem fins a la cruïlla amb la carretera que ens acostarà al Pailheres i deixem la comarca de l’Aude per introduir-nos en l’Ariège.

Rodem ja amb el cap posat en el gran port que ens espera. Hem quedat de parar a Mijanès i recuperar una mica, menjar-se algun croissant. El grup s’estira just quan comença la pujada, a Usson. Em quedo enrere amb el Sergio, l’Aris, la Sònia i el Xavi. Pugem amb la calma llegint les pintades de la carretera, l’empremta del Tour. Anem sentint la duresa d’aquest gran port, encara que el pitjor està per arribar.

La resta de la gent ens va esperant a les cruïlles fins arribar a Mijanès. Boulangerie tancada, adeu croissant. Tirem mà a les barretes, els gels i alguns fruits secs que portava el Sergi. Omplim bidons i ens preparem per a l’assalt final al Pailheres. El cel comença a posar-se amenaçant, comencem a sentir trons llunyans i la negror comença a fer acte de presència. Sortim de Mijanès i el paisatge es fa més obert, al contrari que el primer terç. Comencen a aparèixer grans prats a la dreta i també les primeres gotes de pluja, tímides però grosses. Es van formant unitats i a mesura que anem pujant ens anem introduint en la tempesta. Pujo amb l’Aris, darrera el Sergio es retorça en la bici. El Xavi està pendent de la Sonia que pateix amb la duresa d’aquest gegant.

http://www.altimetrias.net/aspbk/verPuertoF.asp?id=38

La mitjana que ens queda fins a dalt és del 8% durant 9 qm. i gairebé sempre sostinguts. El paisatge comença a ser impressionant i just abans d’entrar en una petita zona boscosa ens cau el diluvi. Anem pujant i entrant en una zona de contínues corbes de ferradura, anem xops però amb la temperatura corporal ben regulada, una altra cosa serà la baixada. Em distancio lleugerament de l’Aris i la pluja comença a afluixar. Ja no plou i veig al Paco esperant a 500 mts. del cim per coronar tots junts. Mentre esperem assaborim el paisatge i ens delectem amb el serpentejant dibuix de la carretera que puja fins als nostres peus. Reagrupem tots i pujem junts els últims 500 mts. on ens espera la resta. Conquerim Pailheres, 2.001 mts. M’ havien parlat de la bellesa d’aquest port i també de la seva duresa, vaig veure el Tour pujar aquest port i em va semblar fantàstic, però res a veure amb estar aquí, patir les seves rampes i assaborir els seus paisatges. Ens fem les fotos habituals i amb la roba totalment xopa iniciem el llarg descens cap a Ax-les-Thermes. Conforme vaig baixant noto que el fred entra al cos i les mans es comencen a entumir. Costa tirar mà al fre. Es fa llarg.

Reagrupem a quatre quilòmetres d’Ax-les-Thermes. Per a mi ja és suficient i decideixo reservar-me per demà i no fer el Plateau de Bonascre. El cel tampoc està per festes i hi ha gana. El Diego i  el Paco s’atreveixen amb Bonascre, aquest any poden amb tot.

Crónica de Diego:

Ascensión a Bonascre (Ax3Domaines):

A pesar de que las piernas ya están cansadas, pienso: “habiendo llegado hasta aquí, seria una lástima no subir a Bonascre”.  Así que Paco y yo nos ponemos en marcha, aunque sin demasiado convencimiento. Suerte que los primeros kilómetros son de bajada, porque después del chapuzón en Paillheres me había quedado un poco acartonado …

Llegamos a Ax-Les-Thermes y buscamos el principio de la ascensión. Nos cuesta un poco encontrarlo ya que mi gps ha dicho que ya había tenido suficiente, suerte que estamos en el pueblo y está bien indicado. Una vez situados, empieza la subida. Nos lo tomamos con calma y al cabo de un kilómetro vemos una fuente y aprovechamos par paramos a rellenar los bidones. Miramos al cielo. No tengo claro si estoy deseando que empiece a llover para darnos la vuelta o que aguante para poder llegar a la cima … Como de momento aguanta, seguimos subiendo … En los primeros kilómetros, hay unas bonitas vistas de Ax-les-Thermes.

Entre las pocas fuerzas que me quedan y el gps que me ha fallado, no se por donde voy, ni cuanto queda para la cima … empieza a lloviznar.

Hablamos y decidimos que a estas alturas ya no viene de un poco más de agua y seguimos. Yo intento seguirle la rueda, pero me voy quedando descolgado y empiezo a hacer eses para subir. No es hasta llegar al hotel que me entero que estábamos subiendo unas rampas del 16%.

Llegamos a la cima justo cuando deja de llover. Lo hemos conseguido !!! Buscamos un cartel para hacernos la foto, pero no lo encontramos, así que nos la hacemos delante del plano de las pistas de ski. Luego, una bajada muy agradable. No entendemos como, pero la carretera está totalmente seca. Parece que no haya caído ni gota de agua ;-))

Crónica de Paco:

Segundo día: Plateau de Beille

El segundo día teníamos un pequeño recorrido para calentar piernas y luego la subida al Plateau de Beille, otro HC. A la vista de la lluvia del día anterior y las previsiones cambiantes, decidimos ir directamente al Plateau. Es otro puerto tremendo. 16 km. de ascensión, con una media del 7,8% y picos del 13%. Se hace largo y duro.

Para éste segundo día quedamos 7, ya que la noche del sábado, por distintos compromisos, marcharon Josep María, Sergi, Sonia y Javi.

http://www.ramacabici.com/altimetrias/francia/index.htm

A las 7,30 Edu y yo (Paco) salimos en bici hasta Les Cabannes (15 km. picando hacia abajo), mientras los demás (Sergio, Aris, Diego, Freddy y Xavi) se acercaron en coche para a la vuelta poder salir rápido para Barcelona. En las Cabannes, nos juntamos ya los seis.

Ya nada más salir de la plaza de Cabannes comienza el puerto y con una primera rampa realmente fuerte. Los 5 primeros kilómetros, la media se mantiene en torno al 9% y sin descansos. Lo peor del puerto es que es de los de rectas largas que desmoralizan. El día anterior, en Pailhères, la zona de las curvas de herradura, cada curva te permite un pequeño respiro, pero aquí no. En el kilómetro cinco, unos metros al 6% que sirven para respirar un poco. Del kilómetro 5 al 9, baja un poco el porcentaje, pero se mantiene en torno al 7,5%-8% así que mucho no se puede recuperar. El porcentaje sostenido y la falta de descansos van haciendo mella. Y la etapa del día anterior, también se nota en las piernas. El siguiente “descanso” está ya en el kilómetro 12, con medio kilómetro al 6%. Pero sabes que es justo antes de encontrarte otro medio kilómetro a más del 9%. Eso sí, después, los 3 últimos van bajando poco a poco de porcentaje. E incluso el último es realmente ya muy suave.

Hasta el kilómetro 12, la carretera está muy cubierta. Eso nos vino muy bien, ya que las previsiones se equivocaron y tuvimos sol radiante toda la subida, aunque sin demasiado calor por la altitud. La zona de “descanso” es justo al salir del bosque. Ahí se ven por primera vez unas bellas vistas a ambos lados, que ya nos acompañarán hasta la cima.

Casi desde el principio, cada uno fue a su ritmo. Freddy se fue por delante y ya no le vimos desde el inicio. Edu, Diego y yo hicimos juntos hasta más o menos la mitad y a partir de ahí ya cada cual tomó su propio ritmo. Yo me encontraba bien y tire hacia adelante. Aris y Xavi, decidieron tomárselo con más calma, parando en alguna fuente y disfrutando. Y Sergio no se encontraba bien, pero con su habitual capacidad de sufrimiento, consiguió coronar, aunque a ratos tuviera la tentación de dejarlo.

Finalmente, los siete, en la cima. Allí está la estación de esquí y hay unas preciosas vistas. No está el típico rótulo de puerto con la altitud que tanto buscamos los ciclistas. Así que la foto oficial la tomamos en la cabaña de la estación de esquí, con los montes nevados al fondo. Tras las fotos, bajada rápida y larga hasta Cabannes, para coger los coches y regresar a Barcelona.

Gran fin de semana.