La Marmotte del A: 30-06-2012

Bourg d’Oisans, Allemont, Le Verney, Col du Glandon (1.924 mts.), Coll Croix de Fer (2.073), St. Sorlin d’Arves, St. Jean d’Arves, Saint-Jean de Maurienne, Saint-Michel de Maurienne, Col du Télégraphe (1.556 mts.), Valloire, La Rivine, Col du Galibier (2.645 mts.), Col du Lautaret (2.058 mts.), La Grave, Le Freney d’Oisans, Bourg d’Oisans, Alpe d’Huez i Bourg d’Oisans .

195 kms. – 4.990 mts.

LA CHRONIQUE DES ALPES de Jordi:

Primerament felicitar al gran “capo” i organitzador de l’especial de l’any, el nostre MOLT HONORABLE SENYOR XAVIER JOVER. 
Comentar que es va superar en gran mesura les expectatives que gairebé tots ens vàrem fer al principi. La nostra esperada especial de l’any, és a dir, La Marmotte “a nuestra bola”, va acabar essent La Marmotte “con un par de bolas”. Tant eren “las bolas” i la “xuleria” que teníem alguns, que respecte al plantejament inicial de fer el Col de la Croix de Fer, el Col du Télégraphe i el Col du Galibier, vàrem pensar d’incloure de fer l’Alpe d’Huez el mateix dia. JUAAA, JUAAA, JUAAA, “los más viejos del lugar” encara riuen.
Divendres matí: viatge, 690 km. en unes 7 hores. Arribada a Bourg-d’Oisans. Quartel General de La Grupa: Hotel Overland.

Dissabte matí, ens trobem a les 7:00 per preparar estris, inflar i engrassar. Desprès d’un suau esmorçar, croissants i café en llet, iniciem la marxa amb una barreja d’il·lusió i por. Estem per fi als Alps, el paradís ciclista. Mirem per on mirem, tots són muntanyes amb unes alçades que impresionen. Començem a moure’ns a les 7:30 amb manguitos en un matí fresquet. Impermeable guardat per les baixades dels ports, barretes i gels a dojo, i sobretot aigua. Alguns amb unes bossetes transparents amb uns polvets blancs sospitosos.

Sortim de Bourg-d’Oisans en direcció a Rochetailleé, circulem per un carril-bici, una mica “cutre”. Deixem la carretera principal a Rochetailleé per començar a circular per les carreteres secundàries, estretes i ombrívoles. Començem a disfrutar de la tranquil·litat i el paisatge. Aqui começa realment la pujada del Col de La Croix de Fer per la seva vertent sud-oest. La pujada és llarga, 31,5 km., irregular, amb dos baixades i amb zones de més del 10 %. Ens dirigim a Allemond a on començen les primeres rampes per pujar a la presa del Lac du Verney. Circulem trànquils mentres els reporters fotogràfics del grup, l’Ivan i el Jaume, ens van inmortalitzant.

A l’entrada del poble de Le Rivier-d’Allemond començen els problemes. Al Paco li falla el ciclosport i no li marca la ruta, amb l’ajuda del Jaume i un pal (??) intenten arreglar-ho sense éxit. Reprenem la marxa i uns 200 m més endavant ens trobem l’Ivan sentat a terra, desconsolat. Acaba de trencar-se-li la biela dreta, la dels plats. No hi ha res a fer, s’acabat la ruta per ell. Intentem possar-nos en contacte amb la Tere i la Lola perque vinguin a recollir-lo amb el cotxe. No sabem si finalment, per la falta de cobertura dels mòbils, per les “indescriptibles” explicacions del Sergio a la seva dona per arribar al poble o per la mala sort del dia, la Tere i la Lola es perden a l’anar a recollir-lo. Sort que l’Ivan va tindre l’iniciativa d’anar tornant poc a poc. Finalment és recollit per uns bons samaritans holandesos que el retornen al mateix hotel. Mentres, la Tere i la Lola continuen fent turisme per Grenoble.

La reste, amb més pena que gloria, reprenen la marxa cap el Col de la Croix de Fer. A la sortida del poble observem que en una de les cases hi ha penjat a l’exterior, com qui té un test amb geranis, un desfibrilador. Si, si, dels que serveixen per els atacs de cor. Mal rotllo o broma macabre.

El paisatge millora cada cop, ens adentrem en una zona boscosa i força sinuosa de la zona d’Articol. Anem pujant fins el km 23 en la que tenim un miratge : una baixada preciosa d’uns 2 km. Al fons, ens trobem el primer esglai del dia, una rampa amb porcentatges per sobre el 10%. La mitja del proper km i mig és del 11%. La pendent s’estabilitza alrededor del 6-8% fins arribar al Lac de Grand Maison. 

El grup es trenca. Mentres uns, l’Albert i un servidor es van reservant; altres com l’Aris i el Sergio pugen a un ritme superior. I evindentment, com díriem en l’argot pugilistic, el supermosca (Jaume) i el superpluma (Paco) van a un altre ritme. Aquests últims disfruten tant pujant que fins i tot somien que l’Andy Schleck, vestit de blanc, els acompanya en la pujada. Però no, és un xicot de Grenoble. 

El paisatge és inmillorable, deixem enrera les zones boscoses per arribar als prats alpins típics de la zona. Gairebé estem als 2.000 m. El color verd és brillant, diferent al que estem acostumats a veure. Reagrupament al restaurant de l’encreuament amb el Col du Glandon. La supermosca i el superpluma, mentres ens esperen, tenen temps de coronar-lo i baixar a fer fotos. Per dins meu penso “que fastigossos”, en el fons és pura enveja.

Pugem junts els últims dos km per coronar el Col de la Croix de Fer, estem a 2.067 m. Aprofitem a fer un descans, buidar pes, menjar i trucar a la Tere per si ja han recollit l’Ivan. Aqui ens enterem que s’han perdut. Ala !!!!! l’Ivan encara sól. Més nervis. Amb el dia que fa, sembla que estiguem al mig del Passeig de Gracia de la gentada que hi ha.

Ara toca abrigar-nos per la baixada. Aquesta, és força complicada. Tinc la sensació que la pujada per aquesta vertent és molt més dura. La carretera és molt més estreta i els percentatges segur que són superiors. Baixada fins Saint-Sorlim d’Arves. Entrem en una zona molt “pestosa” amb forces tobogans, i amb molta calor. Passem per Belleville-sur-Saône i arribem a Villargondran. Parada tècnica en una benzinera, buidem líquids i comprem aigua fresca per omplir els nostres bidons. Mengem, com sempre, barretes i gels.

Entrem en una zona molt trista de circular, una autovia que porta a Turin (a 140 km). Arribem a Saint-Michel-de-Maurienne. A l’entrada ens trobem el “capo” que ha baixat amb el cotxe per fer-nos el seguiment i l’assistència. Es mostra simpàtic i ens diu unes paraules per donar-nos moral : “no sabeu el que us ve a sobre… Això és una brutalitat….Només us queden 35 km. de pujada fins a dalt del Galibier, que no us passi res, jo ho he fet en cotxe i m’he espantat”. Tots li donem les “gràcies”. Sort que ens fa d’assistència i porta aigua de sobres per qui la necessiti. Començem ja desde baix a St. Michel-de-Maurienne amb tot el que portem. Jo amb el 34-29, val més reservar i anar sobrats. El Sergio (panchito): “yo ya lo pongo todo (34-32)”. Comença el Col du Télégraphe, 12 km. fins els 1.554 m. amb percentatges mitjans del 6, 7 i 8%. Es tracta d’un port de 1ª categoria força homogeni, ens trobem algunes rampes del 10%. La pujada és “relativament” còmoda i agradable ja que estem envoltats per la frondositat dels pins. A cada km tenim una pilona que ens indica el km. que estem i el percentatge que ve. Sembla que no, però aquestes pilones ajuden força a regular-te. El Télégraphe és un port bonic, llàstima que té massa trànsit rodat i en el nostre cas vàrem trobar forces trams en obres que els estaven acabant d’asfaltar, amb el resultat que això comporta : molta grava i una fortor de petroli de l’asfalt.  Arrivem al cim, hem remontat dels 854 m. als 1.566 m.

Començem a patir els kilometres acumulats i el cansament, ara ja portem 7:40′ i queden 23 km. al cim del Galibier. Foto de rigor, recuperació de forces i liquids i tornem al menú del dia: barretes i gels. Baixem fins a Valloire. L’idea inicial era parar a Valloire a menjar en una pizzeria, sort que decidim continuar i no parar. Pensar que amb la panxa plena i les cames fredes hem d’afrontar els 18 km. que ens resten fins els 2.645 m. del Galibier ens tira enrera l’idea. Retornem a la dura realitat: “vinga nois que només ens queden 18 km. i això s’acabat !!!” Aqui es pot dir que comença LA DURA REALITAT. 

Qualsevol ciclista que practiqui aquest esport, no pot dir que ha pujat un port de muntanya fins que no hagi fet el Galibier. La majoría de nosaltres ha pujat ports importants, de percentatges alts com el Tagamanent, el Turó de l’Home, el Rat Penat, l’insofrible Collfred, etc. Però aconseguir fer el Col du Galibier són altres paraules. No és només el port en sí, els seus 18 km. constants al 8-9% i els seus 2.645 m. Sinó tot el que representa : el paisatge, les muntanyes que t’envolten, la seva carretera que es va fent estreta i cada cop s’empina més, la neu de les congestes que cada cop tens més a la vora de tocar, la quantitat d’aigua que cau per tot arreu, i sobretot el que representa aquest port mític en el món del ciclisme. Per algo li deuen dir “hors categorie”. Quanta gent el deu haver pujat ???

Sortim de Valloire, en certa baixada. De sobte ens sorpren l’agresivitat d’una rampa d’uns 500 m. sobre el 10% (començem bé !!). També ens “espanta” una de les pilones del port, que a l’igual que les del Télégraphe ens seguiran km a km per indicar-nos els percentatges de cada km, l’alçada a la que estem i el percentatge que ens ve. La primera pilona es d’ànims només ens falten 17 km i ja és del 7%. El grup es va trencant, “panchito” a anat tirant i va uns quans metres per davant. El supermosca i el superpluma van, evindentment, al seu ritme i també van a uns metres per davant. A la sortida del poble per problemes d’esquena perdem el primer dels superwelters, l’Albert. Primera baixa del grup, s’espera al “capo” que el recolli amb el cotxe d’asistència. Seguim el superwelter Aris i el pes pesat, servidor. Un parell de km més endavant, el segon superwelter no es veu en cor de continuar i decideix esperar el cotxe d’asistència. Que bé !!, ja estic sól, tranquil que només queden 15 km. i unes 2 hores pujant. Bé, qüestió de filosofia i tranquilitat. S’ha de disfrutar del paisatge, que això és impresionant. La pujada es va fent a un ritme del 6-7-8 km/h. Millor anar sobrats, i esperem que no arribi l’home del “mazo”, com diria l’Alfred. Arribem a un canvi de vall, en la que traspassem un petit riu, tot molt bucòlic, Plan Lachat, i de sobte una rampa descomunal. Sort que a dalt ens trobem el cotxe d’assitència i l’altre pes pesat, el “panchito”. Fem un descans per fer front als últims 8 km del Galibier. No ens torbem, no es qüestió d’agafar fred. Els últims km tenim la sorpresa de l’altre cotxe d’assistència, la familia del Sergio, la Lola i l’Ivan que ens va donant ànims i l’Ivan va fent el seu reportage fotogràfic. 

Cada cop tenim més congestes de neu, comença a fer fred i força vent de cara, sóm a Les Granges, són 4 km, durs entre el 7-9% i ja a més de 2.000 m. d’alçada. Desviament al tunel per els vehicles i últims 2-3 km. per fer cim. El percentatge no baixa del 8-9% amb alguna pendent del 10 %.

Finalment cim del Col du Galibier.  Foto de rigor de tot el grup amb la nostra senyera. Companys !!! això s’ha acabat. Només ens resten uns 40- 45 km de baixada fins Bourg d’Oisans. Ull !!! toca abrigar-se que aquesta baixada del Galibier per l’altre vertent és força complicada i fresca. Es tard i esta marxant el sol. Impermeable i a baixar. Entrem en zona de tunels, sort dels cotxes d’assistència del Xavier i la Tere que ens fan de obertura i tancament. Anem passant tunels i començem a entrar en calor.

Finalment arribem a Bourg d’Oisans. 
Dades a tindre en compte, segons el meu pulsometre fem:
Distància: 165 km. en 10:05′:53” de temps sobre la “flaca”
Vel. mitja: 16,4 km/h.
Calories gastades: 7.874
Barretes gastades: aprox. 4-5.
Gels gastats: 2
Bidons d’aigua: la “hostia”
Cima del Galibier

El grupo al completo en la cima del Galibier

Alpe d'Huez desde el hotel

Alpe d’Huez desde el hotel

Crónica de Xavi:

Després de sopar, ens retirem a descansar amb el cap posat en el següent objectiu, el mític Alpe d’Huez. Mesurar aquest port com a únic objectiu fa que l’anàlisi sigui més específic. Si ho afegim al final de la dura etapa d’ahir, es fa insofrible, dramàtic. De fet, al final de la jornada de dissabte, la mateixa Creu d’Olorda hagués semblat un gegant.

Durant la nit, la típica tempesta alpina es va encarregar de preparar l’ambient amb una bona temperatura de sortida propera als 17 graus. L’amenaça de pluja, amb un cel cada cop més cobert, i les ràfegues de fort vent, van ser estèrils davant la il·lusió de coronar el gegant de Isère. Des de l’hotel, un últim cop d’ull al majestuós i mític port que seria víctima de la nostra cobdícia.

A les 8:05 h. i després d’un bon esmorzar sortim de Bourg d’Oisans rumb al Alpe d’Huez. Amb tan sols 2 km. d’aproximació, insuficients per escalfar, comencem a pujar per les revirades “curvas de herradura”, de la 21 a la 1 i que rendeixen homenatge a tots aquells ciclistes professionals que es van erigir guanyadors d’etapa a l’Alpe d’Huez. No fem més que començar i de seguida ens adonem que allò és un dels més autèntics santuaris del ciclisme, corbes que duen el nom de Fausto Coppi, Joop Zoetemelk, Lucho Herrera o Marco Pantani ho corroboren. Des dels primers quilòmetres ja te n’adones que és un port dels que es pugen a ritme constant i que el millor és buscar un ritme còmode que et permeti gaudir de la pujada.

Jo vaig decidir pujar des del principi amb tot el que tenia, sense guardar res per més endavant. Havia vist la gràfica i els percentatges per quilòmetre em semblaven tots bastant similars. Els tres primers quilòmetres són potser els més exigents, just quan et comences a acomodar a la bici, a partir d’aquí depèn una mica de lo senceres que tinguis les cames, perquè serà una prova de resistència fins al final.

Gairebé tot el recorregut està envoltat d’un paisatge frondós i en alguns clars es deixa veure el poble de Bourg d’Oisans, cada revolt més petit.

Sobre el quilòmetre deu, al pas per Huez, el paisatge es torna més abrupte i la mitjana torna a pujar. A partir d’aquí ja comences a entreveure l’estació d’Alpe d’Huez i tens la sensació de que la cosa s’acaba, cosa que t’ajuda a fer la resta amb dignitat.

El temps empleat en l’ascensió va ser de 75 minuts a una mitjana de 9,11 qm / h., Un temps bo per a nosaltres, gairebé el doble que el rècord que encara ostenta el Marco Pantani (37:35).

La impressió que m’emporto és quelcom que recordaré durant molt de temps. Val la pena estar descansat i assaborir aquesta magnífica pujada que crec apta per a totes les edats.

Vull dedicar aquesta bonica ascensió, amb totes les seves sensacions i emocions, a tot el grup A; a tots els que per diferents motius no vau poder acompanyar-nos en aquest meravellós viatge pels Alps.

 

 

El A en la Quebrantahuesos: Albert

Como cada año, algunos gruperos están presentes en la QH y, alguna representación del grup A. Éste año, fue el Albert y aquí está su crónica:

Crónica de la Quebrantahuesos 2012

Participante: Albert Rubio Marín

Club : A.C. MONTJUÏC (grup A)

Fecha: 23 de Junio del 2012

Perfil de la Marcha:

 

Sin el apoyo, la comprensión y el cariño de mi familia no habría conseguido este reto que me propuse hace aproximadamente un año.

Dentro de mi familia también incluyo a mis amigos del Grup A. Os doy las gracias porqué me habéis enseñado a salir ir en bicicleta y porqué en cada pedalada notaba que todos me empujabais. Y os aseguro que sin vosotros esto que he vivido no habría sido posible.

Intentaré ser breve pero imagino que acabaré haciendo 200 hojas, una por cada kilómetro recorrido, sin incluir la introducción ni el prólogo. Ah!…y el índice.

Acabé la Quebrantahuesos muy emocionado. En los últimos 500 metros visualicé en mi mente al yayo Vicenç y vi un cortometraje de todo lo que he pasado estos dos últimos años.

Llegamos a Formigal el viernes con mi hermano Titi, donde teníamos reservado el hotel. En un ataque paternalista mi hermano me acompañó con su coche, decía que no iba a permitir que me fuera solo y tan lejos por el miedo a que me pasara algo. Al final acabó haciendo de chofer, de manager, de reportero gráfico  y de animador apasionado de los ciclistas (dice que llegó reventado a casa, aunque creo que debería de hacer algo de bicicleta para mantenerse en forma y quien sabe si a lo mejor un día él hace la Quebrantahuesos).

Después de un intento fallido para cenar en un restaurante, acabamos cenando en un asador que preparaba menú de 12 €, cenamos muy bien y recargué los hidratos correspondientes.Fuimos a recoger el dorsal a Sabiñanigo y a partir de aquí ya empieza la Quebrantahuesos. El ambiente, el colapso, la cantidad de gente, la feria de la bicicleta, buf….estrés y nervios. Lo recogimos todo, dimos una vuelta rápida, nos tomamos algo en una terraza, compramos plátanos y volvimos al hotel.

En las últimas salidas sufrí importantes calambres en las piernas y mi obsesión durante la última semana fue alimentarme e hidratarme bien y en cantidades generosas. Es lo que más miedo tenía, no quería tener rampas.

El sábado no levantamos a las 4 de la mañana, bueno maticemos, me levante a las 4 y 20 y porqué el manager me despertó. Solo pude dormir 2 horas y ni me enteré del despertador.

Desayunamos en el hotel, atención al menú del manager a las 5 de la madrugada!….café con leche con chorizo y beicon.

Nos fuimos rapidito para Sabiñanigo para encontrar sitio y llegar con tiempo suficiente. Acertamos la hora de llegada y la zona para aparcar. Me preparé la bicicleta, nos fuimos hacia la salida andando y pudimos contemplar todo el ambiente. Se veian ciclistas Vascos, ciclistas preparándose en los coches, en las autocaravanas, más ciclistas vascos, ciclistas con sus familias, con el perro (también vascos), con los amigos (todos vascos), ciclistas solos, ciclistas en grupo, ciclistas de todos los sitios….pero sobretodo vascos. Tengo especial admiración por ellos y quiero agradecerles su apoyo subiendo los puertos….Aupa Montjuïc!….Animo Montjuïc!….Me dieron coca-cola, agua….y apunto estuve de pedir un pincho de tortilla, pero me parecía demasiado.

Los momentos previos a la salida fueron lentos y estaba nervioso, pero tener al lado a mi hermano filmando y viendo su cara de contento me ayudó mucho.

Suena el petardo como si de San Fermín se tratara, y todo el mundo encaja la cala en el pedal. Al cabo de unos minutos empieza a moverse la marabunta de unos 10.000 ciclistas y ya no hay marcha atrás, aquí empieza lo que he estado esperando tanto tiempo.

Me despido de mi hermano, previamente habíamos planeado que el volvería en sentido opuesto a la marcha y me esperaría en el avituallamiento de Formigal.

Nos dirijimos a Jaca por dentro de Sabiñanigo con el cariño de sus paisanos. Cuando ya salimos del pueblo, activo todo el arsenal de consejos almacenados. Primer consejo activado, – no posis plat i ves al teu ritme – y primera lucha contra la mente. Empieza a pasarme todo el mundo y la tentación del plato es muy grande, pero resisto.

Me pongo a la derecha y voy tirando fijándome en un inglés que llevo delante durante unos  kilómetros, pienso que si voy con él será un referencia porqué siempre lo veo cerca de mi. Lo perdí en la subida al Marie Blanque después de 100 km mirándonos de reojo. Una de las gracias es que vas viendo aparecer y desaparecer continuamente a la misma gente durante la primera mitad, en la segunda mitad ya no coincides con nadie visto anteriormente.

Somport, es el primer puerto y empiezo a un ritmo tranquilo. Es un puerto largo de 28 kilómetros con porcentajes medios algo bajos, en la parte final coge algo más de pendiente pero se pasa bastante bien. Durante la ascensión saludo a 3 ciclistas que conozco del Montjuïc y que van bastante fuertes (les digo adiós, pero ni siquiera intento ponerme a su lado).

Me encuentro muy bien al finalizar el puerto y paro en el avituallamiento. Cojo fruta, medio sandwich y relleno los bidones en medio de un enjambre de ciclistas desesperados. La bajada es agradable y en medio de la niebla, pero el frío se puede aguantar perfectamente, voy con el chaleco y los manguitos.

Pasamos la frontera con Francia y nos dirijimos al Marie Blanque, el gran temido puerto del día. Estaba bastante mentalizado y activé otro consejo – puja molt a poc a poc, lo just per no caure – y así subí todo el puerto en su parte más dura, llegando incluso a tener fuerzas para salir pletórico en el video (impresionante imagen de estilo y fuerza encima de una bicicleta, ja,ja,ja). Durante el camino ves el sufrimiento de los cilcistas dándolo todo, bastante gente se baja de la bicicleta, y es que los últimos 4 kilómetros del Marie Blanque se mantienen en un porcentaje medio y constante del 11%.

Una vez pasado el Marie Blanque y después de parar en el avituallamiento, nos situamos  a mitad de carrera con 108 km recorridos, ya hemos pasado una importante barrera psicológica y ahora viene cuando vuelvo a activar el tercer consejo – no t´envalis, guarda tot el que puguis – La bajada y el llano hasta el inicio del siguiente puerto incitan a rodar y ya notas que la gente no va tan fresca. Con un grupo de 3 ciclistas  llegamos al inicio del siguiente puerto, el Portalet.

Recuerdo el cartel de 34 kilometros a la cima, cada kilometro marcado con carteles indicando cada porcentaje medio. Es un puerto muy largo, que fatiga de forma constante y en sus 8 últimos kilómetros es cuando hace más daño, por suerte se inventaron en este punto un avituallamiento para reponer fuerzas y alimentarse antes de coronar.

Si antes hemos tenido que guardar mucho, este puerto te lo tienes que  tomar con una fuerza psicológica importante. El apoyo incondicional de la gente en este tramo es vital para no desfallecer al final del puerto….aupa real!…grité a unos aficionados de la real sociedad.

Aquí mi autoestima ya estaba por las nubes, había conseguido hacer lo más duro y me encontraba muy bien. El dolor de espalda, el dolor de rodilla y la fatiga estaban presentes, pero quedaban en un segundo plano y es que la ilusión era tremenda. Además faltaba poco para ver a mi hermano, lo llamé coronado el Portalet y unos minutos más tardes nos vimos en el avituallamiento de Formigal.

Nos abrazamos y le descargué el impermeable y los manguitos (un lujo tener vehículo de asistencia). A partir de aquí quedaban 60 kilómetros para terminar, durante buena parte de la bajada estuve arropado por mi hermano que iba en el coche y además me grababa con la videocámara.

Hasta que lo perdí, ahora pienso que podría haber estado un poco más con él, pero iba con unas ganas enormes y la bajada hasta el desvío del último puerto era todo un placer para rodar y coger velocidad.

Desvío hacia Hoz de Jaca y aquí es el inicio del final de las subidas. Solo faltaban 2 kilometros con porcentajes altos del 8 y 9 %, este tramo de subida y la posterior bajada fueron los más peligrosos, por el estado de la carretera y por sus curvas muy cerradas. Hubo algún que otro accidente en esa bajada.

Cruzado el puente de la presa, y deleitándome de un paisaje bucólico rodeado de montañas y agua por todas partes, vuelvo a coger la carretera hacia Sabiñanigo, solo me faltaba un empujón más. Y como no, el último de los consejos – enganxa´t a un grup que et porti fins al final – . Me quedaban 24 kilómetros de los cuales hice 10 completamente solo y rodando con el viento de cara, y lo peor, sin ciclistas a la vista.

Noté que se acercaba alguien, era un grupo de 3 ciclistas que rodaban a buen ritmo, hice todo lo que pude para engancharme a ellos y ya no los dejé hasta que cogimos un grupo más numeroso.

Y así conseguí llegar a los últimos 500 metros, y así conseguí visualizar al yayo vicenç y a sí conseguí llegar a emocionarme.

Fui a buscar directamente la comida sin ni siquiera sentarme, tenía hambre y sed. Cuando recogí la comida llamé a mi hermano y a mi casa con la voz entrecortada. Mi hermano se quedó retenido en la carretera hacia Sabiñanigo y no llegó a tiempo de verme llegar.

Comí he hice tiempo para recoger la medalla y el diploma conseguidos, pero yo ya tenía todo el premio que quería, había conseguido hacer la Quebrantahuesos.

Sin ducharme, nos fuimos enseguida de vuelta a Barcelona porqué teníamos que llegar pronto para celebrar la verbena de San Juan. No se si mi hermano tiró petardos, pero yo ya no tenía ni mecha para encenderlos.

….…página 201…..continuará?

Tagamanent: 23-6-2012


TAGAMANENT “Ca la Consol” (al Figaró) Tel. 93 842 80 92

ANADA: per Montcada, Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt, Sta Eulàlia de Ronçana, Bigues i Riells, St Feliu de Codines, St Martí de Centelles, Centelles, Aiguafreda, Tagamanent (Parc Etnológic) i El Figaró.

TORNADA: per La Garriga, Llerona, Marata, Santa Agnès de Malanyanes, La Roca del Vallès, Vilanova, Montornès, Martorelles, Montcada i Barcelona.

SORTIDA: a les 6:30h. de PLAÇA OCELLETS, 154 Km. / 1.647 mts.

 

Crónica de Jaume:

Sortim de la plaça dels Ocellets per anar cap a Montcada pel costat del riu, on el vent sempre bufa de cara, tant si vas com si tornes. Agafem la carretera dela Rocaper desviar-nos cap a Mollet. Arribem a Lliçà de Munt i ens dirigim cap a St. Feliu de Codines, passant per Bigues i Riells, on la carretera va picant cap amunt.

De St. Feliu de Codines ens dirigim cap a Centelles en una carretera que es fa molt pesada. A Centelles anem a buscarla C-17 per anar a Aiguafreda i Tagamanent on sortirem a la gasolinera Petrocar. La C-17 és l’autovia on hem de vigilar molt ja que els cotxes corren molt i no hi ha gaire arcen. 

A la sortida de la gasolinera ens dirigim seguint els cartells del Parc Etnològic, passant per sota dela C-17 i després girant cap a l’esquerra. I de seguida cap la dreta, surt una carretereta estreta, molt empinada que puja al Tagamanent. La carretereta, tot i que puja molt, és molt maca i transita la major part entre els arbres.

La pujada és dura amb un promig total del 8,7% en 7,30 km, on moltes vegades trobem percentatges del 20 i 23%. Tenint en compte que hi ha algun tros de baixada i que hi ha algun que altre descansillo, el porcentatge de les rampes són quasi totes de dos cifres.

Una vegada a dalt del parking del Tagamanent la carretera deixa de ser tant empinada i arriba al Part Etnològic en menys d’un km.

Perfil elaborat per Raül MassabéLa baixada s’ha de vigilar molt, ja que la bici costa de frenar-la i ha sobre hi ha canaleres que fa que et puguis desequilibrar al superar-les.

Una vegada a baix anem de nou cap a la gasolinera on al costat hi ha un bar on podem recuperar forces.

Tornem de nou ala C-17, ja que no tenim cap altra alternativa i seguim baixant fins al Figaró on sortirem per esquivar el túnel.

A partir d’aquí “el guia” ens fa evitarla C-17 i ens fa passar per una carretera força traquil.la per arribar per art de màgia a Montornés. A partir d’aquí anem a buscar de nou la carretera de la Roca on l’aire de cara endureix molt més la sortida d’avui i arribem a Montcada, per tornar pel costat del riu i arribar al lloc de sortida.

Una bona sortida, per un lloc molt maco i nou per nosaltres.

Tagamanent

 

Cima Tagamanent

Alguns del grup a la cima del Parc Etnològic del Tagamanent

Turó de l’Home: 16-6-2012

Grup A – Dia 16 TURÓ DE L’HOME (Tot Seguit)

RECORREGUT: per Montcada, Sant Fost, Montornés, Vilanova del Vallès, La Roca, Sta Agnès de Malanyanes, Vilalba Sasserra, Sant Celoni, Mosqueroles, La Costa del Montse-ny, Fontmartina, Turó de l’Home, Santa Fé, Sant Marçal, Coll de Ravell, Arbucies, Coll de n’Orri, Breda, La Batllória, Sant Celoni, Vallgorguina, Collsacreu, Arenys de Munt , Are-nys de Mar, Caldes d’Estrac, Mataró, Vilassar de Mar, Premià de Mar, El Masnou, Mont-gat, Badalona i Barcelona.

SORTIDA: a les 6:30h. de PLAÇA OCELLETS, 205 Qm. / 2.654 mts.

 

Finalmente nos juntamos 11 a hacer la etapa más larga de éste año. Un día de mucho calor, ya desde primera hora. Incluso en lo alto del Turó, a las 11 de la mañana, hacía calor y según avanzó el día y los kilómetros, más.

Hasta Sant Celoni, carretera cómoda pero que no para de picar hacia arriba y va desgastando un poco. Tras salir de Sant Celoni y dejar el desvío hacia Campins a la derecha, la carretera ya se va empinando y aunque hay pequeños descansos, se hace duro. Pero lo más duro está tras el mirador, donde empiezan los 6 últimos kilómetros, de gran dureza y con la carretera en mal estado que se agarra mucho. Todo el grupo llego a la cima y nos hicimos la foto.

Tras la foto, bajamos con mucho cuidado los 6 kilómetros y nos desviamos hacia SAnta Fé. Un par de subidas y dejarse caer por la carretera de Sant Marçal hasta llegar a la carretera que va a Arbucies. Otro pequeño o gran repecho y bajar el Coll de Ravell para llegar a Arbucies. Unos kilómetros de llano en los que empezó a soplar el viento en contra, algo que se mantendría hasta el final. Lo que faltaba para endurecer la larguísima etapa. Un desvío a la derecha y penúltima dificultad de la jornada, el pequeño Coll de n’Orri, dejando el castillo a la derecha. Más kilómetros de rodar contra el viento hasta llegar a Sant Celoni donde nos desviamos hacia Arenys tras afrontar la última subida, el Coll Sa Creu que por éste lado es llevadero, pero no cuando llevas tantos kilómetros y horas sobre la bici. Desde la cima, dejarse caer hasta Arenys y desde allí rodar por la carretera de la costa hasta Barcelona. 205 kilómetros y 2650 metros de desnivel.

Enhorabuena a todos. La mayoría, hicieron el recorrido completo y todos la parte más dura de Sant Celoni a Sant Celoni.

A ver quién se anima a hacer una crónica o hacer comentarios a la salida.

Crónica de Iván R.:

Desde hace meses teníamos ganas de que llegase el día de hoy para afrontar, o intentarlo al menos, la salida tan dura que nos esperaba .  La semana fue transcurriendo como una película de terror, en la que uno a uno iban desapareciendo candidatos, primero fue Aris (reunión de trabajo), más tarde Jordi (problemas familiares), Diego tampoco podría venir… Incluso estábamos sobremotivados/acollonidos ya que se filtró un correo que decía que unos corredores PRO iban a venir procedentes de otros grupos y aldeas para hacer la salida con nosotros…  ¿Qué paso?  No se presentaron…   Al final, quien más, y quien menos le temíamos a esta salida por que aunaba gran dosis de desnivel acumulado (algo más de 2.650 m)  junto con gran dosis de kilómetros (205 Kms), y en mi caso a lo que más le temía: NO SE PARABA A DESAYUNAR….  ¡¡¡¡¡¡¡Noooooooooooooooo!!!!!

Era tan dura la salida que se había optado por hacerla en dos grandes grupos, los que creían ser capaces de afrontar el reto saldrían desde Barcelona e irían en bicicleta siguiendo el itinerario marcado, el resto iría en tren hasta Sant Celoni, donde afrontarían la etapa con más tranquilidad y con adelanto respecto al grupo, con la intención de coincidir en la cima del Turó de l´Home. Incluso hubo compañeros que fueron en furgoneta saliendo desde Vallgorguina.

 Eran las 6:30 de la mañana y dos valientes procedían a iniciar de manera oficial la salida, el día prometía acompañar. El miedo se palpaba pues sólo dos valientes salieron desde la Plaça dels Ocellets (punto de salida inicial), fueron:   Jaume, y un Tommaso que debía de pensar: ¿Qué hago yo aquí sólo con Jaume?  Tras circular por las calles de Barcelona llegaron a las 6:50 al segundo punto de encuentro:  c/ Bac de Roda con Av. Litoral donde estaban esperando otro grupo de valientes:  Paco, Sergi, Albert, Sergio y un servidor.  La premisa era clara bajo las órdenes de Paco:  “Hay que ir alegre” (Yo no entendía eso, como quería que fuésemos rápido y  alegres con lo que costaba mantener un ritmo a primera hora y más con el miedo en el cuerpo).

Fuimos ascendiendo por el Parc Fluvial del Riu Besós hasta el Parc de Can Zam, donde se nos apareció la virgen: los compañeros de BADABICI, que iban a Tagamanent…  Eran un gran grupo de ciclistas y con un coche  escoba en la retaguardia resguardándolos del tráfico…  Sergio no pudo reprimirse y no paraba de explicarles como era el puerto, ¡¡¡Como si no lo supiesen ya!!!  (Lástima que el espejismo duraría poco, exactamente hasta el Pont de Montcada donde giraron y nos dejaron solos).  Una vez volvimos a estar solos, a voz de “AR” Paco dictó que se llevara un ritmo de 27 a 30 Kms/h, y me puse manos a la obra a aplicar el yugo a los pobres que venían detrás, por suerte Paco, Jaume,  Alfred -que se nos unió en Sant Fost- y Albert se dejaron ver por las plazas delanteras ayudando a mantener la media alta, cosa que para más de uno acabaría siendo pagado en el ascenso del Turó y en la parte final del día, pues desde Barcelona hasta Vilalba Sasserra no para de subir, suavemente pero se acusa…

Tras pasar Vilalba,  unos minutos de enajenación mental de varios integrantes del grupo, (Alfred, Jaume, Iván) que sin saber aún por qué, se colocaron a rodar hasta Sant Celoni a un frenético ritmo de 40-50 Kms/h…

Agrupado de nuevo el grupo y los gallos calmados, procedimos a subir la que sería la primera subida seria del día: 25 kms de Turó del Home por Mosqueroles (con rampas del 10, 11, 12, 14, y hasta 15%) hasta llegar a la cima. Eso sí, la carretera preciosa, con sus curvas, sus fuentes y sus majestuosas vistas, incluso, la naturaleza sabe premiar a los luchadores dándoles un respiro antes de afrontar la parte final de la ascensión, los últimos duros 6 kilómetros.

El guión, por si alguien no lo vio (la mayoría de los que fuimos) fue el de siempre, un trío de cabeza formado por Jaume, Alfred, y Paco que subieron como si nada, mientras a los demás nos acompañaba el sol y las buenas temperaturas e íbamos subiendo cada uno en su lugar hasta que poco a poco la subida nos iba poniendo en nuestro verdadero lugar para ir llegando detrás luchando contra nuestra mente y los porcentajes  que no nos dejaban un respiro. Poco a poco fuimos llegando y reuniéndonos en la cima donde también estaban Xavi, Artal y Juan que nos esperaban arriba. ¡¡¡Qué vistas tan hermosas!!!!  ¡¡¡Qué satisfacción por haberlo logrado!!! (Yo era la primera vez)

Tomamos la foto de rigor y comenzamos  el descenso, más doloroso que el ascenso, y fuimos camino de Santa Fé para, por carreteras sinuosas y de bellas vistas, ir camino del  Coll de Ravell.  El que más y el que menos disfrutó mucho en el descenso hasta Arbucies, donde la carretera  tranquila permitía sentirte como en el descenso de un puerto de montaña del Tour o Vuelta. Al llegar al pueblo, Jaume nos obsequió con la original vista y mejor agua fresca de la “Font de la Bomba del Bon Humor” una original fuente en la que había, como su nombre indica, que bombear para que saliese agua. ¡¡¡Y qué agua!!!

Una vez rehidratados continuamos el camino subiendo la asequible tercera cima del día: El Coll de N’Orri (Suave, pero sus dos kilómetros y el desgaste se hizo notar) descenso posterior a Breda y tercer calvario del día: la apestosa recta de Sant Celoni, que pica subida, y en la que nuestro “Amigo” (por llamarlo de alguna manera) puso un ritmo de 27 Kms/h, sí4….  ¡¡¡¡ 27 Km/h !!!!  que toco a la mayoría.  Tras una pausa milagrosa en la gasolinera de Sant Celoni donde nos repusimos del esfuerzo (Y se separó el grupo) quedamos sólo 6 valientes que decidimos continuar la hazaña y subimos a buen paso la última dificultad del día: Collsacreu. Una vez hecho, más de uno dijo, “Bueno esto ya está…”  qué equivocados estábamos. Quedaba la segunda parte pestosa del día, desde Arenys a Barcelona por la llana carretera nacional. Nos organizamos dando relevos (aunque no todos) y fuimos llevando buen ritmo, Albert sacó coraje y con fuerza pura decidió que hoy no sería el día que volvería en tren. ¡Grande!  La mayoría nos alegramos, pero hubo dos compañeros que se alegraron tanto que dieron las gracias a todo el santoral del cielo, ya que de continuar Albert como hizo no se quedaban solos con los tres CANIBALES del grupo que se los iban a merendar…

El camino fue marcado por Alfred, Jaume, y Yo, a un ritmo correcto que permitía ir descansado y charlando sin matar a quien no iba fino, hasta que en la rotonda de Montgat, salió (aun no sabemos de dónde) un ciclista Colombiano que apunta maneras, sí apunta, lástima que no sepa escribir y nos regaló un sprint que nos dejó sorprendidos. Acto seguido se jacto de ello, y claro, paso lo que tenía que pasar… correctivo por parte de un Gran Alfred y un Iván que hizo lo que pudo.  Desde lejos oíamos algo que parecía decir algo como:  “Cabr………eeeeeesss” , la verdad no sé lo que decía porque cada vez lo oía más lejano… jejeje

Entrada en Badalona, y tras un acto fantasmal, que eludió alegando citas personales, Sergio dijo que él iba por La Conrería…   al llegar a las calles de Badalona el grupo se disgregó y ya cada uno fue haciendo vía por su cuenta.

Gracias a todos por lo bien que nos organizamos y lo bien que lo pasamos en una salida a priori muy exigente.

 

Pont de Vilomara: 9-6-2012


Grup A – Dia 09 EL PONT DE VILOMARA “Bar Cruce”. Tel. 93 831 69 90

ANADA: per Molins de Rei, El Papiol, Rubí, Les Fonts, Terrassa, Alt de l’Obac, Relli-nars, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet i El Pont de Vilomara.

TORNADA: per Rocafort, Mura, Coll d’Estenalles, Matadepera, Terrassa, Les Fonts, Rubí, Sant Cugat, Les Planes, Vallvidrera i Barcelona.

SORTIDA: a les 7:00h. del PALAU REAL, 140 Qm. / 1.943 mts.



Crónica de Aris:

Nos reunimos a las siete en el Palacio Real. Éramos once, y me alegre mucho al ver a Xavi que hacia varias semanas que no salía con nosotros, tras su accidente laboral. Le echábamos mucho, en falta. Luego se incorporaron dos más: Alfred y Artal. Éramos 13, un buen grupo a pesar del número.

No dirigimos hacia el Pont de Vilomara subendo por l’Obac, con grandes paisajes (el Parc Natural de Sant  Llorenç del Munt i l’Obac ple de vegetació i Montserrat al fons) hasta el almuerzo. Se hizo bastante bien.

Lo duro venia después del almuerzo: Rocafort, Mura y las Estenalles. Lo hicimos bastante bien ya que el calor no apretaba mucho, eran las 14.20 y solo nos quedaba Les Planes. En fin, hemos cumplido todos.

Ha sido una salida extraordinaria y cada sábado disfruto mucho con vosotros.

Especial Bracons-Collfred-Santuari de Bellmunt: 2-6-2012

Grup A – RUTA PER L’OSONA I LA GARROTXA

Bracons, Collfred i el Santuari de Bellmunt..

87 Qm. / 2.400 mts.

 

Crónica de Jordi I.:
ESPECIAL “LA GARROTXA”
Dissabte matí 2 de Juny.
Ens aixequem ben d’hora, ben d’hora per trobar-nos 10 valents, o millor dit, 10 boixos, per disfrutar d’un gran dia de ciclisme. Ens troben a les 7:45 a Sant Pere de Torelló. Ens espera l’Alfred, l’Organitzador Boig.
La veritat es que a gran part de nosaltres s’ens veu una mica “acollonits”, sobretot per els missatges de l’Organitzador durant de setmana, del tipus : Rat Penat ??, això no és res !!!! és un passeig !!!! Un consell per el bé del grup : que no surti cap més organitzador !!!!

Començem la ruta fresquets i tranquils, sortim de Sant Pere de Torelló per fer front el primer port del dia, el Coll de Bracons.Tal com diu el rètol de l’inici del port, cadascú va a la seva Vola. Coronem Bracons i fem les fotografies de rigor.
Baixada tècnica i prudent. Passem Joanetes i ens reagrupem a la carretera que ens porta de Les Preses a Sant Privat d’en Bas.
Uns metres abans d’entrar a Sant Privat d’en Bas ens desviem per un carretera rural estreta i ombrívola que ens portarà al Collfred. Un detall que vàrem observar alguns va ser el pas per una porta reixada que antigament devia tancar l’accès al camí. L’imaginació/por ens va fer veure un parell de calaveres amb casc ciclista i uns tubulars que els hi penjaven del coll. Evindentment, estavem entrant a l’infern del Collfred.
A partir d’aqui, es van acabar les converses. Els següents 14 km. van ser de UY, AY, BUFF, QUEDA MUCHO ?, etc.
Qui més qui menys va patir les rampes d’aquest port, possant peu a terra gairebé la majoria. La duressa només ens feia veure les rampes, una darrera l’altre, però un cop coronats van començar a disfrutar de la verdadera pujada : paisatge preciós, alta muntanya, prats verds, aigua per tot arreu, la primavera en el seu màxim esplendor i sobretot : sols. Cap cotxe ni so estrident.
Baixada cap a Vidrà i reagrupament. Bebem i mengem per recuperar forces. Només ens queda l’ultima pujada del dia !!!!
Baixem passant per Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora, Borgonyà, Torelló i Sant Pere de Torelló. 

La veritat és que ES DE SER INUTILES anar a fer la pujada al Santuari de Bellmunt gairabé a les 14:00 amb la que estava caient de calor i el que portavem a sobre.
Reagrupament a la benzinera de Sant Pere per refrescar-nos, carregar aigua i menjar les ultimes barretes i gels. Teoricament estaven a punt de fer l’última “animalada” del dia, ja que no podem dir-li ni port, ni pujada. Per unanimitat aquesta última pujada de 7 km. va ser la més dura del dia, sobretot per la calor i la seva constància. No tens cap descans, ni cap sombra a on descansar una mica. La peregrinació al Santuari ens porta fins els 1.220 m. Els últims 300 – 500 metres són inhumans, al 23 %. Però finalment l’esforç es va veure recompensat amb unes impresionants vistes i haver fet la feina ben feta. Fotografies de record i retorn cap a Sant Pere de Torelló.

Aquest cop l’esmorçar general va ser en forma de barretes i gels. Van haver-hi moments que no sabiem si pendren’s les barretes o donar-li de “galetes” a l’Organitzador. Els gels, més d’un, s’els hauria possat al culotte després de 7 hores en bici.

En resum, una gran sortida de ciclisme, montada per l’Alfred en una zona desconeguda per la majoria però amb uns paisatges impresionants i molt diferents als que estem acostomats. 
Quatre dades en forma d’anecdota : 89,02 km. en 7:15′:35″. Velocitat mitjà del grup (incloent parades) de 12,3 km. i una alçada acumulada de 2.472 m. 4.900 kcal. gastades.

Coll de Bracons

Video realitzat i editat per Albert: